El viatge que va acabar en boda

Espanya juga demà a Albània, un país que 'la Roja' va visitar per primera vegada fa tres dècades. Allò va quedar marcat en el record de Zubizarreta, Víctor, Rincón i Joaquín.

 

  / EFE

6
Es llegeix en minuts
Emilio Pérez de Rozas
Emilio Pérez de Rozas

Periodista

ver +

Andoni Zubizarreta, porter d'aquella selecció espanyola, va quedar impactat al comprovar, mentre baixava del xàrter d'Aviaco que havia llogat la Reial Federació Espanyola de Futbol per fer el seu primer desplaçament oficial a Albània (a Tirana) amb motiu del segon partit classificatori per a l'Eurocopa-88 -que acabaria guanyant l'Holanda de Rijkaard, Koeman, Van Basten i Gullit-, que mentre ells baixaven de l'avió amb destí a la terminal «una dona immensa, grandiosa, treia, tota sola, sense ajuda de ningú, toooot el nostre equipatge de la panxa de l'aeroplà a uns carros amb rodes que, després, movia també tota sola».

Era el 2 de desembre de 1986 i la Roja visitava, per primera vegada, un país estrany, ja llavors gairebé únic, governat, més aviat manat, per Ramiz Alia, president i secretari general del Partit Albanès dels Treballadors (PAT), que tan sols un mes abans havia sigut catapultat com a «líder indiscutit i indiscutible» del PAT i del país. Poli Rincón, que formava parella atacant d'aquell equip de Miguel Muñoz amb Emilio Butragueño, recorda «amb autèntic esperpent» aquell viatge i aquella visita. «Durant els dos dies que vam estar a Tirana em va fer la sensació d'estar al país més trist del planeta, més pobre, més submís i més silenciós. Era com tornar 50 anys enrere. Era una ciutat fantasma habitada per zombis».

Rival temible a casa

Aquell no seria un partit fàcil. En realitat no ho va ser, ja que va estar a punt de consumar-se el ridícul. «Em dol que parleu d'Albània com la Ventafocs del nostre grup», va criticar Muñoz al trepitjar aquell fosc país. «A casa són temibles. Aquí ha perdut Bèlgica per 2-0 i ha guanyat la República Federal d'Alemanya (RFA) perquè li van regalar un penal inexistent. Jo estic per firmar l'empat abans de saltar al camp», va dir el seleccionador al hall de l'hotel que Espanya ocupava a la plaça més cèntrica de Tirana.

Poc després d'arribar a aquell hostal, els jugadors es van desplaçar a l'estadi Quemal Stafa, amb un aforament de 27.000 localitats, que ja estaven totes venudes a 25 pessetes cada una, per visitar-lo i, si era possible, que no ho va ser, entrenar-se. «Quan vam arribar al camp -relata Víctor Muñoz, aguerrit centrecampista d'aquell equip-, ens vam trobar amb la sorpresa, desagradable sorpresa, que el terreny de joc estava ocupat per una brigada de treballadors uniformats, gairebé un batalló, que intentava dissimular, ¡cosa impossible!, els esvorancs que hi havia. Perquè no eren forats, ¡eren esvorancs! Amb carros i pales, els cobrien de terra i palla i, a continuació, passaven amb una pistola i pintaven el pedaç de verd per dissimular el sargit». Allà era, va ser, continua sent impossible jugar a futbol, en efecte.

Espanya, que va alinear Zubizarreta; Chendo, Arteche, Sanchis, Camacho; Joaquín, Señor, Víctor, Michel; Rincón i Butragueño, va arrencar un 1-2 després d'esquivar el ridícul. Es va avançar Albània, en el minut 27, per mitjà de Musa, va empatar el central Arteche (m. 66) i va remuntar l'sportinguista Joaquín, a falta de set minuts. Muñoz, que consti, es va esplaiar amb els seus nois... i amb els albanesos, a qui va qualificar de «bruts i destralers». «¿Nosaltres? Horrible, molt malament, sense alegria, sense ànim, sense força. Van oblidar totes les meves consignes. Però bé, vam guanyar, que és l'únic important d'aquesta visita».

Un ensurt enorme

La visita, per cert, va començar amb un ensurt enorme al control de passaports de l'aeroport de Tirana, tot just arribar. La policia, l'Exèrcit, els funcionaris d'una dictadura tan fosca es van alarmar al comprovar «tot el material subversiu» que els internacionals espanyols (i acompanyants) portaven a les mans: revista Interviú, diari El País, escuts, banderins... Tot això els va ser requisat. «Com dirien els nostres xavals, era per flipar tortillas», recorda Rincón. «Ens van tractar bé, sí, sí, però ens va quedar una sensació d'haver intentat, no sé, introduir contraban, droga».

A Zubizarreta li va quedar gravat el trajecte de l'aeroport a l'hotel d'aquella cèntrica plaça de Tirana. «La carretera, gairebé sense trànsit, contenia a les cunetes desenes de persones apostades, observant el pas del nostre comboi. I ho feien assegudes a la gatzoneta, d'aquella manera tan original que s'asseuen en alguns països asiàtics, com Malàisia, per exemple. I, sobretot, no paràvem de veure passar un ingent nombre de camions plens de tones de pomes, ¡pomes!»

Joaquín, que tornava a la selecció després de quatre anys d'absència, celebra amb il·lusió aquell viatge i el seu gol, és clar. I recorda aquella ampolla de Coca-Cola que ells ja havien oblidat i enterrat molts anys abans. «I vaig tenir, sí, aquella sensació que expressen molt bé Zubi i Poli d'estar en un país fantasma, amb una capital fantasma, plena de zombis. El mateix dia del partit, quan ens vam despertar, no se sentia ni una ànima. Ni un soroll, res. Ni cotxes, ni botzines, ni xiulets... ¡res! I, quan corries les cortines de la teva habitació, t'enfrontaves a un paisatge gairebé lunar. Centenars de persones, algunes en bicicleta, però gairebé totes caminant parsimoniosament per la plaça, sempre en parella, indistintament home-home, home-dona, dona-dona, però mai separats. I tots molt silenciosos, muts».

Festa a la discoteca

Les hemeroteques recorden que Espanya i Albània van aprofitar aquest primer partit entre seleccions per oficialitzar la restauració i normalització de relacions diplomàtiques, amb la presentació de les cartes credencials del primer ambaixador espanyol a Tirana, bé, no a Tirana, sinó a Belgrad, que és on tenia la seva seu diplomàtica, càrrec que va ocupar Luis Cuervo. Fins i tot pot ser que Cuervo participés en el que es considera una de les més dures, difícils i recargolades negociacions perquè TVE, a través de La 2, pogués transmetre el partit en directe amb la veu, per descomptat, de José Ángel de la Casa, que reconeix que aquella negociació («al final vam aconseguir el senyal via Grècia») va ser tan difícil com l'arribada de l'home a la Lluna. «Va ser tota una gesta, sí».

De la Casa, això sí, recorda amb curiositat aquell primer desplaçament a Albània perquè va acabar en casament sonat a TVE. ¿En casament? «Resulta que l'hotel on estàvem tots, selecció i acompanyants, tenia una discoteca», narra De la Casa amb la seva inconfusible veu. «I, la nit abans del partit, vam baixar uns quants, no tots, a prendre una copa, sentir música, perquè hi havia una orquestra cubana, i, si s'esqueia, fer uns passos a la pista».

Notícies relacionades

El que no va faltar va ser la música. «Érem tot homes -matisa De la Casa-, fins que, de sobte, va aparèixer el comandant i el copilot d'Aviaco, que es quedaven amb nosaltres per tornar a Madrid després del partit, amb les tres hostesses del vol. I, simpàticament i afectuosament, elles es van apiadar de nosaltres i van ballar, a estones, amb uns i amb altres». Però, de cop i volta, com a les noces de Canà, es va acabar la beguda. I algú es va acostar al comandant i li va dir: «Comandant, s'han acabat les begudes». Sense pensar-s'ho dues vegades, va enviar dos operaris de l'hotel a l'aeroport perquè agafessin el càtering del vol de tornada. «Ens ho vam beure tot aquella nit i, en el retorn ningú va poder beure».

¿El casament? ¡Ah, sí! En un dels petits balls, un càmera de TVE es va enamorar, perdudament, d'una de les hostesses d'Aviaco. I es van acabar casant, sí.