El Barça gairebé perd la seva veu al camp

Es va apagar la veu del Camp Nou -es farà estrany no tornar a rebre la benvinguda de l'entranyable Manel Vich- i l'equip va semblar expressar el seu condol callant al camp. Va jugar amb xiuxiuejos. Sense fer soroll. Fent la impressió de no voler molestar. Com si hagués d'economitzar esforços. I sabem de forma amarga que no és així, que no és necessari reservar res. Van administrar esforços el Reial Madrid i l'Atlètic, perquè els toca. I ho van fer amb èxit.

Patint, però tots dos van aconseguir el propòsit de complir sense desgastar-se, de pressionar el Barça sense perdre gasolina per a la Champions. Així que a la Lliga tot segueix com fa un parell de setmanes, amb l'avantatge que només falten dues dates en aquesta recta de photo finish i el Barça encara destaca al capdavant.

Dependre d'un mateix quan s'entreveu la bandera de quadros és magnífic. Tot i així, resulta estrany el comportament de l'equip de Luis Enrique en aquest tram final de temporada. D'un futbol excels prolongat a una caiguda vertiginosa; d'unes golejades sensacionalistes per reparar el dany inesperat a un futbol lent i tropical com al Benito Villamarín.

S'ha perdut l'alegria primaveral en el joc, encara que l'entrenador blaugrana es va felicitar de la pressió defensiva i la recuperació immediata de la pilota. Allargant la metàfora inicial, es diria que hi ha certa afonia, que equivaldria a dir que hi ha cert cansament, però més mental que físic. Sembla una sort, doncs, que quedin només un parell de partits.

Picar pedra

Luis Enrique va assenyalar que els seus jugadors van picar pedra a la primera part per construir la casa després. És la seva metàfora per explicar-nos que no estalvien esforços, que estan compromesos i que, per la seva part, existia un pla concret. Tot plegat resulta indubtable. Però és desconcertant la pèrdua de la regularitat futbolística.

Potser és cert que estem mal acostumats i que fins i tot ens atrevim a arronsar el nas si les victòries no arriben amb exuberància, amb un desplegament fastuós d'ocasions, amb un repertori cabalós de combinacions precises i gols dignes de viralitzar-se per youtube. És el que vivíem fins fa ben poc, ¿oi?

Notícies relacionades

Moeve Fútbol Zone 1x20: el Barça-Atlètic, a debat i anàlisi de la jornada 30

El Barça més feble tanca una ratxa negra de derrotes a Saragossa

Al davant hi va haver bona part del partit un equip senzillet amb 10 jugadors, i la victòria, per tant, semblava inevitable, i per això a molts aficionats els va quedar una sensació de tarda lànguida. Com que tot segueix igual. Però en realitat el títol està més a prop, així que potser convindria forçar l'entusiasme.

Es diria que només un nou Tamudazo pot interposar-se fins a la línia de meta. Un fatalisme que l'equip ha de foragitar recuperant la veu cantant al camp. Fer-se sentir. Perdre la imprevisibilitat, característica de sobte adquirida, que per sort no va aparellada ja a la falta d'eficàcia. Que així sigui durant dos diumenges més. Un d'ells, sense la veu greu i eterna de Vich. Una veu distingida. Just el que se li torna a demanar a l'equip.