El Frank Sinatra del futbol

Cap de vostès coneix ningú que hagi treballat en una empresa durant gairebé 60 anys sense contracte, sense cobrar, sense fallar un ni un dia (bé, sí, quatre: dos per dues operacions quan patia càncer de ronyó, un altre pel casament de la seva filla i l'últim, el dia de l'Sporting, perquè s'estava morint) i estimant la companyia més que els seus propietaris, més que els seus presidents i més que els seus milionaris empleats. Molt més. El que Manel Vich (Barcelona, 12 de març de 1938-29 d'abril de 2016) sentia pel Barça era molt més que afecte, devoció i predisposició a la feina, al que sigui. Era pur amor, passió, sensibilitat, entrega, distinció.

Xavier Martin, l'home que va ser cap de comunicació de Sandro Rosell, un dia va decidir batejar-lo amb el nom de Frank Sinatra «perquè, en efecte, era La Veu, la veu del Barça» i, sobretot, perquè representava tot el que representa el més que un club: cavallerositat, distinció, constància, perseverança, integració, esforç, entrega, bondat i no fallar mai. «Al Manel li encantava quan el saludava amb un somrient ¿què tal Frank Sinatra? I ell, que tenia el somriure per càstig, permanent, sempre em tornava el piropo amb una lleugera riallada».

Vich vivia dels seus negocis i, en efecte, no va sentir mai la seva col·laboració amb el Barça com una feina, ni tan sols com una obligació malgrat que la seva agenda personal i, per descomptat, la familiar depenia de les peticions del Barça. Perquè Vich no només era La Veu de l'estadi, sinó el presentador de qualsevol acte en el qual el Barça el necessités, com per exemple totes les entregues de medalles als socis. Vich, que adorava Laszy Kubala, sempre explicava a qui el volgués sentir que «aquest és un club molt complicat, molt difícil, però meravellós, on tot s'aconsegueix amb molta paciència; n'hi ha que no en tenen i altres, potser, no tenen temps».

Un enamorament de 60 anys

Un enamorament de 60 anysAixò de Vich, com totes les grans històries, com tots els amors, va començar de casualitat. Un dia del 1956, l'últim any a l'estadi de les Corts («ja ho veus, va ser Kubala qui va fer que aquell camp entranyable es quedés petit i haguéssim de construir el Camp Nou»), se li va acostar Ricard Combas, cap de personal del club, i li va demanar que l'ajudés fent de speaker a l'homenatge que el Barça dedicava al mític César Rodríguez, i Vich va començar la seva tendra relació amb el seu estimat club relatant tots i cada un dels regals que anava rebent el Pelucas.

Ja ho veuen, va estar a punt, a punt, de complir 60 anys al servei del Barça. Durant tots aquests anys, el nostre estimat home va protagonitzar algunes fites històriques, com la del 3 de setembre del 1972 quan, per primera vegada a la història, es va parlar en català pels altaveus del Camp Nou, cosa que estava prohibida i, per tant, no havia passat mai. Es tractava d'un Barça-Deportivo i Vich no es va tallar ni un pèl a dir per megafonia: «S'ha perdut un nen. És a la porta principal de tribuna». El llavors ministre de Governació, Tomás Garicano Goñi, present a la llotja, es va enfurismar i ja no es va tornar a sentir el català a l'estadi fins al 26 d'agost del 1975.

El club, que sabia que Vich estava molt malalt, va tenir, en les seves últimes setmanes, dos detalls molt bonics amb ell. El dia que feia 78 anys (el 12 de març passat), el Getafe visitava el Camp Nou i el Manel va anar al sobreàtic de l'estadi com sempre. Allà, al descans, amb certs estratagemes, el van anar a buscar alguns amics, que el van traslladar a la llotja, on va rebre la sorpresa d'un immens pastís d'aniversari. A més a més d'això, el Barça va voler que La Veu estigués present al vídeo de presentació del nou projecte barcelonista. Un minut i 35 segons després que arrenca el vídeo en què s'explica la magna obra a la premsa, se sent Vich dient: «Bona nit a tothom i benvinguts al Nou Camp Nou». Un homenatge entendridor.

Aquell gol de Ronaldinho

Notícies relacionades

Mor Manel Vich, l''speaker' del Camp Nou

Moeve Fútbol Zone 1x20: el Barça-Atlètic, a debat i anàlisi de la jornada 30

Aquell gol de RonaldinhoVich, que valia més pel que no deia que no pel que explicava, era amic de tots els presidents, directius, empleats i jugadors. Ho sabia tot perquè irradiava confiança. «Només Déu sap quant temps continuaré ajudant el meu estimat Barça», solia dir. «Tenim l'orgull de ser l'únic estadi del món on es dóna la benvinguda al públic. Ja ho saben 'bona tarda a tothom i benvinguts a l'estadi'. No ho fa ningú». I Vich ho feia amb una professionalitat exquisida. Fins i tot un dia, després de dir sempre el nom de Cruyff així, Cruyff, va preguntar al gran Johan com es pronunciava «de veritat» i el Profeta del gol li va dir «Croiff». «Aquella nit ho vaig dir així, Croiff, i vaig rebre tal xiulada a l'estadi que vaig pensar, no ho diré mai més. I vaig tornar al Cruyff mal dit».

Vich, la casa del qual a Sant Gervasi és un museu d'entranyables records culers, tots dedicats a la seva exquisida persona, no va oblidar mai que el gran Ronaldinho li va dedicar un dels seus gols des del centre del camp, mirant al sobreàtic de l'estadi fent veure que, a la mà dreta, tenia un micròfon. El de Vich. El de Frank Sinatra. En qualsevol cas, el de La Veu culer. La discreció portada a la seva màxima expressió. Un senyor, vaja.