Un final de Lliga sàdic

El retorn del Barça al bon joc, una cosa que ja va demostrar davant el València malgrat la derrota (que a mi em va semblar accidental) i a Galícia (on la debilitat defensiva del Depor no va entelar la sensació que el campió havia tornat i de veritat), promet un gran final de Lliga. Pel que s'ha vist en aquests dos partits el Barça està en condicions de defensar adequadament i renovar el seu títol trencant el suspens creat pels seus partits anteriors. I fins i tot una mica més: si no baixa el pistó pot proporcionar un final de Lliga sàdic als seus dos competidors, unes escenes més pròpies d'una pel·lícula de terror que d'un film d'intriga.

Descric el possible guió. Madrid i Atlètic havien paït completament les seves respectives derrotes en el campionat espanyol per la quantitat de punts d'avantatge que els havia tret l'equip de Luis Enrique. Havien deixat de patir perquè es creien morts de cara al títol. Però llavors el Barça en lloc de deixar-los descansar en pau els va ressuscitar, els va tornar l'alegria de viure i els va insuflar esperances d'èxit. I quan ja estaven en això, plens i orgullosos burlant-se'n pel que havia passat, repartint-se la túnica blaugrana i enterrant entre riallades l'enemic difunt, el Barça també va ressuscitar i va tornar a crucificar-los. Haurien patit molt menys si s'hagués complert sense més complicacions el que semblava decidit fa un mes, però si el Barça corona la seva reacció els haurà rematat d'una forma més dolorosa.

Ja se sap que en futbol la victòria verdaderament sàdica és la que arriba en l'últim minut quan ja no se l'espera. Si es compleix aquest guió que els descric tant els madridistes com els cholistes ho patiran, viuran immersos en una pel·lícula de terror total com les que protagonitzaven Boris Karloff o Christopher Lee en els seus bons temps, hauran de guardar El silenci dels anyells, el que presideix els escorxadors, i hauran de resignar-se que tothom xiuxiuegi als barcelonistes: «Sé el que vau fer en l'últim tram de la Lliga perquè heu sigut Els Morts Vivents».

Notícies relacionades

Lamine Yamal enarbora la bandera de l’esperança

Huelva ret el seu últim homenatge a Carolina Marín

Un turment així, a més a més de dessagnar els jugadors i seguidors directament afectats, arribaria de forma especial a un tercer estament. Aquest bon escriptor i més bon retratista de realitats encobertes que és Julio Llamazares, home poc sospitós d'analitzar la qüestió des de sota d'una barretina, explicava l'altre dia que s'ha adonat que sempre que el Barça apareix a les portades dels diaris nacionals que s'editen a Madrid, «i no em refereixo ara als esportius, que com tots sabem no són diaris sinó òrgans d'agitació ideològica, és després d'una derrota i amb un jugador culer de genolls lamentant-se'n». I segueix més endavant: «A ningú se li escapa la intenció d'aquestes portades, que té a veure no tant amb l'alegria per la derrota del Barcelona al camp de joc com amb la que els produeix veure humiliat un símbol d'aquesta Catalunya que renega de l'Espanya en què ells creuen». I afegia que quan és clar que el problema de Catalunya no es resoldrà només aplicant la llei sinó usant la política i la persuasió «missatges subliminals com el de l'alegria dels diaris espanyols per la derrota del club dels catalans, fins i tot quan juga contra equips estrangers, no ajuden gaire a aquest propòsit».

Després de llegir aquesta reflexió gairebé tothom entendrà que en el fons el Barça, posat a preferir i escollir, hagi preferit i hagi escollit, encara que potser subliminalment i sense adonar-se ni tan sols del que fa, aquest final de la Lliga sàdic propi d'una pel·lícula de terror en lloc de guanyar-la d'una manera més simple, que és el que estava fent abans de patir les tres derrotes consecutives.