Pere Miró: "Rio tindrà uns mínims dignes d'uns Jocs"

Més de 25 anys de passió i treball defineixen la carrera de Pere Miró (Manresa, 1957), l'home que, des d'un discret segon pla, controla el moviment olímpic des de la seva oficina a Lausana (Suïssa), on resideix la major part de l'any. En aquesta entrevista amb EL PERIÓDICO, Miró analitza la cita de Rio d'aquest estiu, quan falten poc més de 100 dies per a l'inici, i també el moment de l'olimpisme. Elegit a mitjans de l'any passat com a director general adjunt del COI, Miró és la mà dreta de l'actual president Thomas Bach, igual que ho va ser abans de Juan Antonio Samaranch i Jacques Rogge. Tots dos van confiar en ell per dirigir Solidaritat Olímpica, l'òrgan que gestiona gran part dels recursos econòmics de l'olimpisme.

Una anècdota amb Samaranch confirma que Miró, peça clau a la sala de màquines de Barcelona-92, respira olimpisme per tots els seus porus. El seu fill Jordi va néixer un 23 de juny, el dia internacional de l'olimpisme. Samaranch hi va fer broma: «Ho tenies tot planejat, ¿oi?», li va deixar anar.

-El president Bach va repetint que ell està molt confiat i que els Jocs sortiran molt bé, però m'imagino que estan creuant els dits per la situació que viu el Brasil.

-És cert. Però s'han donat molt poques edicions dels Jocs en què no hàgim tingut els dits creuats sis mesos abans. En cada un per raons diferents. És veritat que a Rio potser s'ajunten molts aspectes. Però sóc optimista per naturalesa i estic convençut que hi ha uns elements de base que al final faran que els Jocs siguin un èxit. A Rio es dóna el que tantes vegades vaig sentir dir de Barcelona: que té màgia i això farà que si hi ha algun petit error, que segur que existeix, com a tot arreu, s'oblidi fàcilment.

-La crisi de govern, l'econòmica, el Zika, l'impacte recent de les imatges de restes humanes a la badia de Guanabara... ¿De veritat que estan tranquils?

-Quan el Brasil va ser escollit per als Jocs era un país que anava cap amunt en tots els sentits. El 2009 era un país emergent. I al llarg d'aquests anys, la trajectòria, desafortunadament, ha sigut al revés. Això és així des d'un punt de vista econòmic, polític, social i, vulguis o no, ha repercutit en l'organització. Hem hagut de fer ajustos econòmics. Donar-los un cop de mà en temes en què, com a COI, no hauríem d'entrar. Ens hem hagut de mullar. I aquest és el missatge ara. Són els Jocs de tothom i aquí hem tingut clar que tots fem equip i que farem que això sigui un èxit de tots: comitès olímpics, federacions internacionals... perquè surti bé.

-¿Veu possible la implicació de tot el món de l'esport?

-Penso que la gent ha entès el missatge i ha vist la realitat de Rio. Estic convençut que hi ha temes que no s'arribaran a resoldre al cent per cent però que hi haurà uns mínims dignes d'uns Jocs Olímpics. No tinc cap dubte que al final aquests problemes que comentem s'arreglaran, com la salubritat de les aigües, i que seran segures, o es canviarà lleugerament la ubicació.

-¿Es penedeixen de la designació?

-No he sentit que ningú es queixi dins del COI i crec que és perquè les decisions es prenen sempre en moments determinats, i quan es va prendre aquesta la gent estava convençuda que era una bona decisió i que fins i tot ara, malgrat les dificultats, el que s'està fent probablement ajudarà que la situació millori perquè el país està afrontant les dificultats d'una manera seriosa.

-¿Té por que sorgeixi un corrent en contra, com el del Mundial de futbol?

-El problema hauria sigut que la mateixa societat brasilera es rebotés i digués: ¿Per què fem això? Però no ha sigut així. La societat brasilera pot ser crítica en certs aspectes, que no cal que els expliqui, ja s'està veient, amb manifestacions públiques. Però, en canvi, en cap moment hem notat que digui: '¿per què fem uns Jocs?' Sembla que realment la societat entén que això pot servir fins i tot per desencadenar una reacció davant la situació del país.

-Des de fora fa la impressió que el COI ha decidit canviar la seva política de designacions i fer apostes per candidatures fortes com la de Tòquio el 2020.

SEnDSincerament, no hi ha cap pla estratègic en aquest sentit. Pel que sigui, en determinats moments et pots sentir més pròxim a emprendre nous camins. Et sents fort per dir: '¿Per què no? Obrim noves vies, ajudem aquest país'. I en altres moments penses: 'Ara vaig una mica més sobre segur'. No és una lògica planificada sinó una filosofia d'un nou COI que està emergint.

-El Brasil ha anunciat que comptarà amb 85.000 agents entre policia i exèrcit per a la seguretat. ¿Aquesta serà la gran obsessió a Rio?

-És un problema més. Molt important. És clar que avui un esdeveniment que reuneix tanta gent i amb una difusió tan important és un objectiu clar. Els Jocs, i la inauguració en concret encara més, pel seu impacte. A Londres, si no recordo malament, van assistir a la inauguració uns 130 caps d'Estat. Així que és lògic que les mesures de seguretat siguin les màximes perquè el perill potencial existeix.

-Si hagués de decidir la seva principal preocupació per a Rio, ¿quina seria?

-N'hi ha moltes, poden ser la seguretat, que les instal·lacions arribin a temps, la contaminació… Si parlem de l'organització, el que em preocupa una mica més és la situació mediambiental, sobretot de les aigües, perquè és un tema que està subjecte a variables i per raons que per a ells mateixos són desconegudes.

-¿I en l'àmbit esportiu?

-El tema del dopatge. Des del primer dia el president Bach va parlar de tolerància zero i aquí protegirem els atletes, farem un esforç molt gran i entonarem el mea culpa per recuperar la credibilitat de l'esport. El dia que pensem que el que guanya aquí és perquè realment utilitza productes prohibits o perquè pacta les competicions, ho haurem perdut tot.

-El positiu de Xaràpova, pel que representa, ajuda molt poc a la imatge de l'esport.

-És una llàstima perquè se li va detectar una substància prohibida des de l'1 de gener. Vull dir que la línia entre el que està prohibit i el que no ho està és molt fina. Uns quants esportistes han seguit prenent el que abans no estava prohibit. És un problema no només ètic, sinó de cultura en general, de l'entorn d'aquests esportistes que no han sabut com assessorar-los bé o com controlar aquesta situació.

-El COI va anunciar que a Rio hi participarà un equip d'atletes refugiats. ¿Expliqui'ns el projecte?

-El president Bach ho va plantejar quan va començar el gran flux migratori a través d'Europa fa més d'un any. Volíem ajudar aquesta gent a través de l'esport. Vam crear un fons de dos milions de dòlars per als comitès que volguessin col·laborar en algun programa amb els seus governs i donar alguna ajuda a aquests refugiats. Hi va haver 16 comitès que van respondre immediatament: Alemanya, Àustria, Grècia, Espanya, Bèlgica… I arran d'això vam pensar que s'havia de fer el següent pas, ja que ens arribaven notícies que hi havia esportistes amb nivell suficient per anar als Jocs. Així que el president ho va anunciar en una assemblea general de l'ONU, de la qual el COI és membre observador. L'acollida va ser tan increïble que tot es va accelerar. I realment estem molt contents de tirar-ho endavant. Per ara tenim un grup d'uns 43 atletes de llocs molt diferents. Al final hi haurà una selecció, perquè el primer és tenir un nivell esportiu.

-En una entrevista amb aquest diari, l'alcalde de Rio, Eduardo Paes, explicava que Barcelona-92 ha sigut el seu model.

-Jo estic molt orgullós d'això i gairebé una mica sorprès. La gent encara parla de Barcelona com un referent. Penso que se'n recorden tant per dues coses. Primer, perquè va ser un canvi molt important de model d'organització. Va trencar els motllos anteriors i el que va venir després va seguir unes línies similars. I segon, perquè Barcelona va desprendre una espècie de màgia al voltant, a la ciutat i en la gent, difícil d'explicar. Per això estic convençut que Rio funcionarà.

Notícies relacionades

Lamine Yamal enarbora la bandera de l’esperança

Huelva ret el seu últim homenatge a Carolina Marín

-Vostè mou els diners de Solidaritat Olímpica. ¿Es poden quantificar?

-En aquest moment tenim un pressupost d'uns 700 milions de dòlars per a aquests quatre anys, dels quals n'hi ha uns 200 en reserva i uns 500 en programes. Ara no tinc les xifres, però diria que el programa TOP, que són els diners que ens arriben a través de patrocinadors, distribueix encara més diners a les federacions internacionals i per a programes en funció de necessitats de desenvolupament, sobretot ajudar atletes, refugiats i moltes altres coses. Estic a Solidaritat des de l'any 1996. Ja són 20 anys. La veritat, molts.