Florentino, un ésser superat

«Mira, fill, jo esmorzo a 1.000 metres de 3.000 soldats cubans entrenats per matar-me i no penso consentir que cap boqueta de Harvard, amb el seu amariconat uniforme blanc, vingui a dir-me com he de defensar el meu país, ¿ho entens? No tinc ni temps ni ganes d'explicar-me davant un home que es lleva i es fica al llit sota la manta de la llibertat que jo li proporciono i, després, qüestiona la manera com l'hi proporciono»

[De la pel·lícula Alguns homes bons, quan el tinent Daniel Kafee (Tom Cruise), advocat i gran litigant de la Marina dels Estats Units, acorrala el coronel Nathan R. Jessep, comandant en cap de la base de Guantánamo].

Florentino Pérez va viure dissabte passat un dels pitjors dies de la seva vida. El Barça, el model que va prometre que superaria i esborraria del mapa futbolístic, mediàtic i econòmic, va atropellar el seu Reial Madrid provocant, per primera vegada en molt de temps, que el Bernabéu, a més de la dimissió de l'entrenador, Rafa Benítez, demanés també la seva. Dos dies després, dilluns, Florentino, el caudillo per a molts, el messies per a altres, l'amo del club per a tots, afrontava una conferència de premsa per confirmar el tècnic (va fer el mateix unes setmanes abans d'acomiadar Carlo Ancelotti) i intentar netejar la seva imatge.

Un periodista va voler saber si estava preocupat pel judici que havia d'afrontar, 48 hores després, per haver canviat els estatuts del club, que ara obliguen els aspirants a la presidència a avalar amb el seu patrimoni personal el 15% del pressupost del Madrid; és a dir, uns 90 milions d'euros. Només hi ha 88 persones a Espanya amb aquesta capacitat i no és clar que les 88 siguin madridistes. Florentino es va estirar l'americana, va dirigir un dels dos micros cap a la seva boca i, mirant l'informador, li va dir: «Jo sóc president d'una companyia amb 1.500 empreses, 210.000 treballadors i 30.000 milions d'euros en contractes en curs. Com pot comprendre, no estic preocupat, no. Això anirà per llarg».

Van ser les maneres i la mímica del coronel Nathan R. Jessep i el periodista es devia sentir com el tinent Kaffee (que va acabar, per cert, empresonant el militar). Contràriament al que Florentino sol pregonar, ell mai surt en defensa del Madrid, sinó en la seva pròpia. La de dilluns va ser la tercera compareixença pública fruit de tres esdeveniments perjudicials per al seu cabdillatge. I les tres vegades va intentar sufocar el soroll convocant una magna conferència de premsa. Ho va fer quan es va saber que els capitans li havien demanat el cap del seu amic José Mourinho; va repetir l'escena quan es va insinuar que Ancelotti podia ser acomiadat «si no donava la talla al Camp Nou», i ho acaba de repetir quan el Bernabéu ha demanat la seva dimissió.

Dilluns, mentre llegia el comunicat, tot semblava sota control. Però quan va començar el torn de preguntes, se li van veure les costures i fins a quin punt estava incòmode. Va arribar a dir «jo menteixo...» en lloc de «jo afirmo…»; va sonar amenaçador quan li va dir a una periodista d'El País: «¿Vostè em pot assegurar que la setmana que ve seguirà treballant en aquest mitjà?»; va sonar a excusa de mal perdedor quan va atribuir a Ancelotti la culpa dels mals moments que viu l'equip «perquè això ja ve del gener passat», i va sonar a broma quan va demanar «respecte i deixar treballar» Benítez perquè, com assenyala Roberto Palomar, de Marca, «sentir dir a Florentino que hem de respectar l'entrenador del Madrid, quan ell els sacseja com i quan vol, és com sentir parlar de castedat un actor de pel·lícules porno».

«Estic convençut que, si pateix dues xiulades més, dues mocadorades més o dos partits més amb càntics de dimissió, convocarà eleccions immediatament», assenyala Paco González, de la COPE, un dels pocs periodistes que tenen el mòbil de Flo, juntament amb José Ramón de la Morena (SER), el guru Antonio García Ferreras (La Sexta) i Josep Pedrerol (Jugones, de La Sexta), que, dimecres, va obrir el seu informatiu esportiu a tot drap amb la pífia d'Iker Casillas davant el Dinamo de Kíev, convençut que això li encantaria al president. El responsable d'Esports de la COPE va reconèixer a aquest diari que ell mateix va intentar explicar-li a Florentino, poc després del 0-4, que els ambients futbolers són molt volubles i que no es tracta de campanyes orquestrades, sinó de reproduir la realitat del moment.

Un 'Núñez blanc'

«Hi va haver un temps en què a Andoni Zubizarreta només se'l jutjava perquè havia fitxat Douglas, un Vermaelen lesionat i un Mathieu que fumava. Havia deixat escapar Thiago i havia perdut Kroos. I després ningú es va recordar de Zubi quan el Barça va conquistar el triplet amb les aturades de Bravo, els gols de Suárez, les cabrioles de Neymar i el desplegament físic de Rakitic. A l'estadi de l'Atlètic, fa temps se sentia '¡Gil, cabrón, fuera del Calderón!' i, ara, '¡ole, ole, ole, Cholo Simeone!'. ¿Qui va fitxar el Cholo? Gil Marín. I quan el Reial Madrid va guanyar la décima, ningú es va atrevir a criticar l'absència de model esportiu. Això és el futbol», li va explicar González a Florentino, que s'ha convertit en el Núñez blanc, un president victimista, que només busca excuses per justificar el fracàs del seu model mercantilista, galàctic i de cromos.

«Florentino ha acumulat una sèrie de problemes que l'han situat en un carreró sense sortida, encara que potser tornaria a guanyar les eleccions, això sí, ja sense tant afecte com abans, perquè els socis i simpatitzants s'han atipat que els prometés acabar amb el domini del Barça. I aquesta estafa és el que va fer esclatar el Bernabéu després del 0-4», explica Santiago Segurola, un dels periodistes més crítics amb la gestió del president blanc. «Florentino té una idea messiànica de si mateix. Des de fa 14 anys es considera el salvador del Reial Madrid i la seva missió és evangelitzar el món amb el discurs madridista. I li dol tremendament que es produeixi una desafecció cap a la seva persona. ¡Florentino va guanyar, el 2004, amb un 95% dels vots i gairebé plorava perquè no entenia per què l'altre 5% no l'havia votat!».

Si et passeges tres dies per Madrid i parles amb persones de l'entorn blanc, la idea més generalitzada és que Florentino dimitiria abans de perdre. No pot entendre per què el madridisme no li està eternament agraït per haver salvat el club gairebé de la desaparició. Certament, quan ell va accedir a la presidència, l'entitat vorejava la fallida i, gràcies al pelotazo de 500 milions d'euros obtingut amb la requalificació de la Ciutat Esportiva de la mà del Partit Popular, de l'alcalde Álvarez de Manzano i del president autonòmic Ruiz-Gallardón, el club va començar a aixecar el cap. L'economia ha sigut, sens dubte, el punt fort de Florentino.

Sánchez, l'home fort

Tots consideren la seva gestió, de la mà del seu home fort, el director general José Ángel Sánchez, que ja té una fitxa superior a la mitjana de la plantilla madridista, immaculada. «És evident que Florentino -assenyala una altra font anònima- no s'emporta ni un duro, però, això sí, fa amb els diners del Reial Madrid el que li dóna la gana». I no solament en fitxatges o entrenadors, sinó en tot el que envolta l'entitat, que té el centre d'operacions en la seva fabulosa llotja en què, com ha escrit en més d'una ocasió Alfredo Relaño, director del diari As, «se celebra, cada 15 dies, el casament de la filla d'Aznar».

Aquesta llotja, la distribució de la qual, segons alguns, se solia produir al hall d'un hotel madrileny cada matí de partit al voltant d'una taula en què Florentino seia amb Sánchez davant el plànol dels 375 seients VIP i les 304 butaques de luxe per decidir qui es posava al costat de qui, ha generat milers i milers d'oportunitats i negocis, a més de convertir-se en la foguera de les vanitats d'empresaris, banquers i fins i tot jutges.

És més, el setembre del 2014, el Consell General del Poder Judicial va estar temptat, segons va explicar el diari As, de reformar el seu codi deontològic per impedir als jutges anar ales llotges, en clara referència a la del Bernabéu, on s'ha vist més d'un magistrat. «Florentino és enginyer de camins, canals i ports. És un Ibex-35. Té origen polític i coneix la lampisteria dels partits, empreses, judicatura i altres, i com aconseguir les coses. Pren centenars de decisions sense pestanyejar. Governa a base d'enquestes, admet molt poques respostes i no li agrada ser qüestionat. Sempre ha treballat en clau de poder i pot ser que el futbol li sembli un joc de nens», indica un altre bon coneixedor del president blanc.

No cal dir que la premissa sobre la qual es basa tota la gestió personal, esportiva, econòmica i d'imatge del president és que «en aquest Madrid s'ha de ser florentinista i no madridista». Però, sobretot, la premsa, els mitjans de comunicació, amb professionals que viuen amb l'ai al cor a l'intuir que l'amenaçadora frase llançada recentment per Mourinho als periodistes anglesos -«a partir d'ara ja no parlaré amb tu, parlaré amb els teus caps»-, la va aprendre convivint amb Florentino Pérez. Més del 75% dels col·legues amb què vaig dialogar al llarg dels últims tres dies a Madrid per a aquest reportatge em van demanar l'anonimat.

Tots els consultats mostren la seva perplexitat pel fet que Florentino comentés dilluns en la seva conferència de premsa que «hi ha periodistes que han fet de la mentida una cosa habitual (…) Aquests periodistes, amb noms i cognoms, no haurien de tenir dret a escriure aquestes coses que no corresponen a cap codi de conducta (…) i no ho penso consentir». Molts dels presents a la platea (per cert, no la sala oficial del Bernabéu, perquè aquell dia estava llogada per a una presentació de vins) van recordar a EL PERIÓDICO que Florentino té com a cap de premsa del primer equip Carlos Carbajosa i com a director de Real Madrid TV -un canal que el PP li ha concedit obert per a tot Espanya- Jesús Alcaide, condemnats, l'octubre del 2011, quan ja treballaven al club, «per haver imputat a Ramón Calderón fets delictius falsos amb ànim de desacreditar-lo, ofendre'l i difamar-lo (…) amb menyspreu absolut de la veritat, sense tenir proves i exposant els fets amb temeritat». És una sentència ratificada per la Secció 16a de l'Audiència Provincial de Madrid.

En una de les seves compareixences per defensar-se d’alguna portada de Marca, Florentino va expressar la seva inquietud perquè «hi ha molts mitjans que són del Madrid, però no tots». Flo els vol a tots de la seva banda. La por de represàlies es reflecteix en algun text d’aquests periodistes. Aquesta mateixa setmana, Óscar Sanz escrivia un article a El País en què, a més d’ironitzar sobre el fet que, després de la gira d’estiu de l’equip per Austràlia, l’imperi que presideix Florentino va aconseguir un contracte de 216 milions d’euros en aquell país, acabava la peça amb una postdata entre parèntesis: «Dit això, i a l’espera de l’arribada de la policia, s’acomiada atentament».

I és que Florentino sembla haver promès perseguir tothom que insinuï que utilitza el Madrid com a ambaixador o bus turístic d’«Aquí els porto les estrelles», per aconseguir suculents contractes per a qualsevol de les 1.500 empreses que presideix. Així que tot indica que l’arribada des de la Bundesliga, al seu dia, de Khedira, Sahin, Altintop i Özil no va tenir res a veure amb l’adquisició de la constructora alemanya Hochtief, de la mateixa manera que la compra del colombià James està molt lluny d’estar vinculada al fet que ACS construirà un tram d’autopista a Colòm-bia per 692 milions d’euros. En aquest sentit, hi ha qui compara la vida i ascensió de Florentino amb la de Berlusconi o, més recentment, a la de Mauricio Macri, que ha arribat a la presidència d’Argentina a través de l’emblemàtic Boca Juniors del qual va ser president i propietari. Poder, economia, imatge i futbol formen part de la seva diversió, fama i diners.

La política esportiva de Florentino Pérez fa pensar molt donades les seves fenomenals marrades, no solament amb el tipus de jugadors que contracta, sempre més mediàtics que futbolístics, sinó també per la deriva del model d’entrenador, ja que els seus últims tècnics són d’allò més divers. És mítica la seva frase «jo no em poso el xandall perquè no m’està bé, però he estat temptat mil vegades». Aquesta muntanya russa esportiva ha fet de Florentino el millor president blanc de la història del Barça. Més encara, el pitjor president blanc, ja que, segons una dada aportada recentment per José Sámano a El País, agafant com a referència Champions, Lliga i Copa, Florentino (7 títols grans de 36 possibles) té un percentatge pitjor que els de Santiago Bernabéu, Luis de Carlos, Ramón Mendoza, Lorenzo Sanz i Ramón Calderón.

L’ull clínic amb Guardiola

A més del deteriorament institucional i la por que l’afició torni a demanar la seva dimissió, Florentino pateix tres traumes. Per un costat, el Barça no para de créixer i captivar. Per l’altre, els culers, no només tenen el millor jugador del món, Leo Messi, sinó també el segon millor, Neymar, mentre que Bale no acaba d’arrencar, aparcat al voral observant com es panseix Cristiano Ronaldo. I, finalment, Florentino sap que els seus futbolistes no suporten Benítez, a qui li diuen el 10 o el chapas, per les pallisses i els avorrits entrenaments que els fa patir.

Aquesta és la màxima preocupació del president ara, ja que, coneixedor del que es cou a les catacumbes del Bernabéu i al vestidor de Valdebebas, que es repeteixi o no la xiulada depèn que l’equip redreci el rumb. Segons ha pogut saber EL PERIÓDICO, Antonio Gómez, un dels ajudants de Benítez, ja va expressar el primer diumenge de Lliga, a Gijón (0-0), la seva preocupació al sortir de l’estadi: «Malgrat estar, per fi, en el millor club del món, amb la plantilla somiada i, sens dubte, amb més mitjans que mai abans a la nostra vida, no sembla que els jugadors es prenguin gaire seriosament Rafa».

L’ull clínic de Florentino ja es va endevinar quan, acabat de promoure Guardiola com a tècnic del Barça, va comentar als seus amics directius: «Aquest és un altre López Caro», en al·lusió a l’efímer pegat de la banqueta madridista del 2005. Bona part d’aquells companys li van demanar un dia explicacions de per què sempre fitxava davanters i Flo va respondre: «Perquè la resta de jugadors no valen diners». I, a continuació, va començar a gastar-se fortunes en defenses i centrecampistes sense gaire sentit.

El cabreig de Morientes

L’estil Flo queda retratat en l’anècdota que diumenge passat li va explicar l’exgolejador madridista Fernando Morientes al tècnic italià Fabio Capello a la sala de maquillatge d’Estadio 1 de TVE. Morientes li va dir que, quan José Antonio Camacho va arribar a la banqueta del Madrid (2004), se’n va voler anar. «No jugaré, míster, no jugaré», li va comentar a Camacho. «Fernando, queda’t, que jugaràs». I Morientes es va resignar. Dies després, Florentino contractava, davant la sorpresa general, l’anglès Michael Owen, Pilota d’Or (2001), amb l’única intenció d’amargar l’existència a Raúl. «Ho veu, míster, sabia que passaria una cosa així», va deixar anar Morientes a Cama-cho, ja de mal humor. El golejador va acabar a Mònaco i el tècnic es va acomiadar abans de començar, vist com actuava el president. 

La veritat és que el Madrid es va presentar dissabte davant el Barça amb un sol espanyol (Sergio Ramos) i jugadors de vuit països diferents: Costa Rica, Brasil, França, Colòmbia, Alemanya, Croàcia, Portugal i Gal·les. ¿Negoci? ¿Marxandatge? ¿Audiència? Algú va insinuar a Florentino que semblava que James no seria titular i el president va respondre: «¡Com no ha de  jugar James, si James és Amèrica!». Van sortir tots els galàctics, incloent el que fins ara (ha deixat de ser-ho, per descomptat) era el seu jugador talismà: Karim Benzema.

Decepció amb el seu talismà

Florentino ha patit una decepció indescriptible amb la conducta i les ensopegades del francès amb la llei. «Estava disfrutant al comprovar que tots els problemes judicials tenien sempre el mateix destinatari, el Barça (Neymar, Messi, Mascherano, Bar-tomeu, Rosell) i, de sobte, descobreix que l’únic futbolista que ha dormit una nit a comissària és el seu adorat Benzema», explica una persona de l’entorn del president blanc, indefens davant les entremaliadures del seu noi a qui públicament va defensar amb la boca petita.

I és que les preferències de Florentino Pérez i, sobretot, la seva necessitat que tothom sigui més florentinista que madridista, no només ha allunyat del club les velles glòries (sols el pusil·lànime Butragueño segueix al costat seu), sinó que ha convertit en esperpent la figura dels tres exfutbolistes blancs que fan de comentaristes a Real Madrid TV: José Luis Morales, Paco Pavón –sí, el dels «Zidanes i Pavones» de Jorge Valdano– i Miguel Palencia, un futbolista que ni tan sols va arribar a debutar al Bernabéu. La tele també els vol florentinistes i no madridistes.

Notícies relacionades

El Barça més feble tanca una ratxa negra de derrotes a Saragossa

Rafa Jódar rep a Marràqueix el seu primer títol professional als 19 anys

Tot al Reial Madrid està al servei de Florentino Pérez. Fins i tot els altaveus, fins i tot la megafonia. I, bona prova és que, el curs passat, quan el Schalke-04 va estar a punt d’eliminar l’equip de la Champions (3-4) al Bernabéu, Flo va tolerar que l’afició esbronqués els seus jugadors i Ancelotti al final del partit mentre que, dissabte passat, va ordenar apujar la megafonia fins a esclatar els timpans, per tapar els crits de «¡Florentino, dimissió!» de bona part de l’estadi.

Són molts els que pensen que al president del Madrid li va com l’anell al dit la frase de François-Marie Arouet, conegut per tots com Voltaire, quan va dir que «qui creu que els diners ho fan tot, acaba fent-ho tot per diners».