Coronació sense Messi

Es va aixecar el senyor de la bufanda, el mateix que va ovacionar fa deu anys Ronaldinho, per ovacionar, ho sento, l'autèntic símbol del Barça del nou segle, Don Andrés, el senyor Iniesta. “Patrimoni de la humanitat”, com va dir Luis Enrique. I no n'hi havia per menys. El Barça, que va estar a punt, a punt (¡com va poder fallar Munir aquell cinquè gol!), d'homenatjar el ‘mestre’ Johan Cruyff amb un altre 0-5, li va passar la mà per la cara al Reial Madrid. Perjudicial, continu, sense descans, ofensiu, feridor.

Era, sí, el Reial Madrid de Florentino Pérez perquè l'alineació que va presentar Rafa Benitez va anar al dictat, o al temor, o a l'ordre, del president blanc, que sempre exigeix, no només que jugui la inamovible, estètica però estàtica BBC, sinó que Danilo, que va costar molts més milions que Carvajal, i James, molt més car (i valuós) que Isco, han d'estar en l'equip titular blanc.

El Madrid menys espanyol de la història (tan sols Sergio Ramos és de casa), el Madrid compost per nacionalitats (Costa Rica, Brasil, França, Espanya, Colòmbia, Alemanya, Croàcia, Portugal i Gal·les), el Madrid del fals equilibri, el Madrid que va tenir més temps que ningú per preparar el clàssic (fins a 15 dies va tenir Benítez) i amb menys desgast (el pes de la selecció el segueix patint el Barça) va caure i va ser trepitjat pel millor Barça de les últimes dècades….sense Leo Messi.

L'equip del president blanc va patir una de les principals pallisses de la història (els rècords segueixen sent el 0-5 de Cruyff i el 2-6 de Guardiola) i no va acabar més enfonsat en la misèria perquè el Barça va treure la bandera blanca i va pactar. I perquè Messi tan sols va jugar l'última mitja hora per agafar minuts, per entrenar-se, per demostrar al món que ha tornat.

El primer gol del Barça va ser ja l'estocada final. Semblava la inicial, però va ser, sí, la definitiva. El primer avís, el primer cop de pica, el primer toc. Va ser una jugada en què es van produir 24 passades (la van tocar els 10 jugadors de camp menys Bravo) i en què Suárez va començar a sentenciar un partit que, ja en la prèvia, va adquirir un color blaugrana perquè des dels números fins a les sensacions, oferia un color blaugrana, massa culer.

No és fàcil saltar al Bernabéu i provocar l'incendi que ha provocat el Barça aquesta tarda. No tan sols amb gols, també amb superioritat futbolística, amb joc, amb senyoriu, amb estil i amb autoritat. La sensació que deixa el 0-4 és que el Madrid, que té una Lliga de set, tornarà a perdre aquest títol.

Notícies relacionades

L’Espanyol ja apunta al Barça: «Guanyar un derbi ens donaria molta confiança i autoritat, cal jugar al 120%»

Paddy Noarbe, dona de Marcos Llorente, revela la seva rutina d’entrenament: "Entrenar poc, però entrenar bé"

I deixa dues ferides molt profundes. La primera, a Rafa Benítez, penjat del travesser, a punt de caure, per haver-se sotmès, en excés, als desitjos capritxosos del president. Benítez pot ser destituït per ser submís i renunciar a la seva alineació, l' invent de la qual va ser Casemiro, el primer jugador desaparegut al recuperar-se tots els galàctics. L'era galàctica que ha reeditat Florentino recull un nou fracàs. La comparació de tridents és feridor per a Florentino. I, amb perdó, Cristiano Ronaldo ha tornat a fracassar en un gran partit, enfront d'un gran rival. Com gairebé sempre. D'aquí els crits de “¡Florentino, dimissió!” i “¡Benitez, dimissió!”.

Si fóssim ‘Charlie Hebdo’, encara que per ser-ho s'ha de ser molt, molt, molt valents, reproduiríem la broma llançada després del 0-2 per un divertit tuiter que va insinuar que al Bernabéu es va rebre una trucada en què s'anunciava la col·locació d'un artefacte a l'estadi i una veu li responia: “Ho sento, senyor Benitez, li he reconegut la veu”.