El Barça es trenca darrere

El Barça no va tornar del vestidor del Sánchez Pizjuán en el descans i quan se'n va adonar del partit ja perdia 2-0. Bravo era sota els pals, però no tot es reduïa únicament a canviar de porter sinó que es tractava que Luis Enrique, a l'espera que Messi i Iniesta es recuperin, endurís un equip que es va veure turmentat amb l'arrencada del Sevilla. L'arrencada a la segona part. De cop i volta, 2-0 i tots mirant-se buscant una explicació.

De nou, l'equip de Luis Enrique es va trencar. No va tenir estabilitat  ni contundència. Quan estava amb la soga al coll, es va tirar al riu de manera desesperada. Però el suro, com sosté el tècnic, no va flotar com tots esperaven. A la primera meitat, poc Barça. A la segona, i després del 2-0, un cop d'orgull amb Neymar assumint galons, però poc més. Massa poc. I en la pilota que va perseguir Piqué amb la mirada per la línia de gol del Sevilla, després de la falta de Neymar al pal, va quedar patent la ineficàcia blaugrana.

SENSE GOVERNAR / Molta intensitat, però poca precisió. És lògic i fins a cert punt disculpable que el Barça sigui ara, es digui el que es digui, un equip fosc, normal, terrenal. A la primera meitat anava d'àrea a àrea, sense governar el partit -els mags Messi i Iniesta viuen a la infermeria- lamentant la desgràcia de la fusta. Fins a tres xuts va estavellar als pals a l'inici, incapaç, això sí, de resoldre a la seva àrea les accions a pilota parada. Tota centrada lateral, de falta o de córner, era rematada pels jugadors de l'equip andalús.

I el Barça, que sostenia tot la seva bastimentada tàctica sobre una ala dreta integrada per Alves, Rakitic i Messi -ahir eren Sergi Roberto, Rakitic i Munir- es va girar a l'esquerra, amb més participació de Neymar, a l'espera que Suárez enganxés un d'aquells imponents xuts que valen una fortuna. Al darrere era un  Barça dubitatiu, a Piqué li costa horrors ser el Piqué fresc, ràpid, intuïtiu que va acabar la temporada passada com un avió, i a dalt era un Barça sense punch.

MATHIEU, SUPERCÈRCOL I CANVIAT / El pitjor, curiosament, no va ser la primera part. El desastre va venir després. El Sevilla va córrer més (Gameiro va retratar Mathieu), va rematar millor (Kronh-Dehli va arribar des de darrere amb tota la calma del món), a més de despullar, al mateix temps, tota la defensa blaugrana. No, no era tan sols un problema del porter. Ni de bon tros. Bravo va tornar, però no va canviar res. I Mathieu, que va sortir en totes les fotos dels dos gols del Sevilla, va acabar sent substituït per Luis Enrique. Gameiro va córrer més que el defensa francès. Mathieu no va fer el pas endavant per deixar en fora de joc Iborra en el 2-0. Un parell de minuts més tard era canviat.

Quan el Barça va voler reaccionar era massa tard. Era quan Neymar va pressionar fins en tres ocasions Sergio Rico, el felí meta del Sevilla. Tres xuts, tres parades del porter, tres frustracions consecutives per al Barça. I per a Neymar. Era el moment blaugrana del partit. Però Rico es va aixecar amb una grandesa espectacular, fins al punt que fins i tot va tenir a un sol dit la possibilitat de parar el penal llançat per l'onze brasiler.

Notícies relacionades

Vollering destrossa la Volta femenina tot just començar

L’Unicaja apallissa el Barça i l’arrossega al tercer partit

El Barça, desorientat per 10 minuts fatals al darrere, conseqüència d'aquells greus desajustos defensius que ja no són novetat. Tanta debilitat es paga car. I no tan sols perquè els rivals, encara que fos un Sevilla mans i trist, tenen la sensació que el poden sempre superar sinó perquè perjudica la seva estabilitat anímica. Es va ensorrar i després, a l'intentar aixecar-se, va topar també amb la seva impotència. No és el Barça reconeixible, ferotge i equilibrat que es va passejar en una excel·lent segona fase de la darrera temporada. I mira per on un dels Sevilles menys competitius dels últims temps es va mantenir de peus gràcies al seu porter i a les cames de Gameiro.

Després, realitzat el recompte de pals (quatre en 90 minuts), potser s'apel·larà a la mala fortuna. Però el problema real del Barcelona és que s'assembla poc al que era. També és lògic. Se sabia que la vida sense Messi seria molt difícil. Se sabia que sense Iniesta encara ho seria més. El que no se sabia és que es trencaria al darrere.