09 jul 2020

Anar al contingut

«Jo mai havia vist plorar de felicitat els japonesos»

EMILIO PÉREZ DE ROZAS / BARCELONA

Pol Espargaró (Granollers, 10 juny del 1991) es reincorpora avui, a Indianapolis (Estats Units), una de les capitals de la velocitat, al Mundial de MotoGP. I ho fa per córrer el gran premi número 150 en el seu desè any al Mundial, dels quals n'ha guanyat 15, ha conquistat el títol mundial de Moto2 (Kalex, 2013) i ha pujat 44 vegades al podi.

Però ho fa després d'aconseguir una gran gesta, enorme. Al costat del britànic Bradley Smith i el japonès Katsuyu Nakasuga han guanyat les 8 Hores de Suzuka de resistència, una competició adorada, idolatrada i molt valorada per les quatre grans fàbriques japoneses. Es corre al circuit d'Honda i Yamaha feia 19 anys que no les guanyava.

-Perdoni, però vostè és l'heroi de mig Japó com a mínim.

 

-Més ben dit, Bradley, Katsuyu i jo devem ser els herois d'una quarta part del Japó motociclístic, ja que les altres tres parts adoren Honda, Kawasaki i Suzuki. I, a més, no oblidi que les 8 Hores les guanya una fàbrica, un departament de competició, un equip i tres pilots. És el triomf més compartit de tota la temporada. I, sí, en aquest sentit, he de reconèixer que va ser una victòria adorable i, sobretot, molt compartida.

-Feia 19 anys que Yamaha no aconseguia aquesta victòria tan anhelada.

 

-Jo he vist com es comporten els enginyers i caps japonesos quan Valentino (Rossi), Jorge (Lorenzo) o Marc (Márquez) guanyen carreres i fins i tot títols mundials, ho he vist, i li puc assegurar que mai he vist plorar els japonesos, els caps, com els vaig veure plorar a Suzuka. Ploraven d'alegria, d'emoció, de satisfacció, d'orgull. El mateix Hiroyuki Yanagi, president de Yamaha, plorava com un nen petit, abraçant-nos a tots, ple de felicitat.

-Ja veig que tornaria a sacrificar part de les vacances i a suportar, una vegada més, la duresa de la preparació per tornar-les a guanyar.

-Bé, guanyar-les no ho sé, perquè és molt difícil, però, sí, estic disposat a tornar-les a córrer l'any que ve si Yamaha m'ho torna a demanar. És més, i no ho dic perquè les hagi guanyat, sinó perquè ho penso de tot cor: tots els pilots, si són requerits, si són convidats, les haurien de córrers, almenys una vegada. Just a l'arribar-hi ja em vaig adonar de l'entusiasme i del que representa aquesta dura i fantàstica prova per a ells. Ens van dur a Iwata, seu de la fàbrica de Yamaha, i ens van presentar tothom: enginyers, dissenyadors, mecànics, ens van mostrar tots els departaments, com i qui feia la moto... Bradley, Katsuyu i jo vam ser tractats com autèntics caps d'Estat perquè per ells era un honor que haguéssim acceptat el repte. Per mi va ser entendridor, una experiència única, íntima.

-Tota aquesta felicitat que va provocar i les seves qualitats a l'hora d'aconseguir la pole, la volta ràpida en carrera i el triomf, l'ajudaran, sens dubte, a renovar ¿no?

 

-Bé, la veritat és que tots estaven molt contents amb el meu treball i, sí, pot ser que tot això hi ajudi. De totes maneres, no l'enganyaré: la meva renovació ja estava, feliçment, molt avançada. ¡Home, una empenteta així mai va malament!

-Suposo que es tracta d'una carrera molt diferent de les de MotoGP.

-Jo hi vaig anar amb aquesta idea. Vaig pensar '¡uf, això se'm farà molt costa amunt!'. I la veritat és que Yamaha va fer una moto molt semblant a la nostra M1 de MotoGP, molt, molt fàcil de pilotar, ¡fantàstica! Això sí, amb un dipòsit més gran, una potència més dosificada, pneumàtics diferents, però tot va ser moltíssim més fàcil del que esperàvem. A més, Katsuyu (Nakasuga), que és un home fantàstic i un gran pilot, ens va facilitar molt les coses a Bradley, que està en una gran forma, i a mi, ja que es va encarregar del primer relleu i va resoldre el que per nosaltres era la maniobra més incerta, la sortida. Quan Bradley i jo vam entrar a la carrera tot era més semblant a MotoGP. M'ho vaig passar teta.

-¿El va impressionar l'accident del campioníssim Casey Stoner?

-Doncs sí, molt perquè no m'esperava una cosa així. Anava molt ràpid. Es va trencar l'omòplat dret i la tíbia esquerra. ¡Compte! Al principi no em vaig creure l'explicació que donava la gent que havia sigut fruit d'una errada tècnica de l'Honda. Van dir que el puny del gas havia quedat enganxat i que, tot i que ell havia tallat el gas, la moto va seguir accelerant. I no m'ho vaig creure perquè era el segon relleu i a Takahashi no li havia passat res en l'hora que va estar corrent. Però, després, quan vaig veure que Honda reconeixia l'error, vaig pensar '¡caram, això sí que és mala sort!'.

-I, ara, tornada al Mundial de Motociclisme. ¿Com ho veu?

-¡Uf!  Serà interessantíssim. Vale (Rossi) i Jorge (Lorenzo) es troben al davant, sí, amb un bon avantatge de punts sobre el Marc, però tots coneixem Márquez, que se'n va anar de vacances després de guanyar a Alemanya i que mai, mai, es cansa d'empènyer. Queda molt i, és clar, les ha de guanyar totes per poder collar els de davant. No sé si arribarà a temps, la veritat, però estic convençut que veurem carreres impressionants. El Marc se la jugarà, segur, i la seva Honda ja va per on ell vol. Per la meva part, ja veurem si puc solucionar els problemes de falta d'agafada que tinc i lluito pel podi.