Aquest Barça serà galàctic o no serà
Acap altra banda s'ha visualitzat tant el nou model de joc del Barça com a Granada, partit disputat, en aparença poc atraient després d'haver vestit l'esmòquing europeu i amb rotacions. L'eina utilitzada per vèncer, l'espai, simbolitza la nova proposta: el Barça ha deixat de girar al voltant de la pilota i ha passat a mesurar-se a partir de l'espai. El canvi és radical, copernicà, encara que Granada només hagi suposat un petit pas més en aquesta revolució filla de la gastroenteritis donostiarra.
Valorem la victòria: el Granada està en posicions de descens, però no perdia a casa des de l'1 de novembre, davant el Reial Madrid, malgrat ser visitat des d'aleshores pel València, la Reial Societat i l'Athletic Club. Amb bon criteri, Luis Enrique va atorgar descans a Piqué, Busquets i Iniesta, cosa que va revestir el conjunt barcelonista de certa aroma alternativa. En aquestes condicions va arrencar un magnífic resultat, sense patir esgarrinxades, ni acostar-se a una altra ensopegada. Va deixar una nova excel·lent impressió en els desmarcatges encertats de Luis Suárez i en l'aprofitament formidable dels espais per part de Rakitic, al capdavall mitjapunta de professió.
Les claus, per a Messi
El partit va destil·lar que l'espai és el nou hàbitat del Barça, que en alguns aspectes, com ara deixar despenjats els tres davanters, s'assembla al Madrid galàctic. L'efecte Anoeta va consistir a entregar les claus de l'equip a Messi, i treure-les definitivament de les mans dels centrecampistes. El temps donarà els matisos sobre qui va proposar, qui va cedir i qui va acceptar, però sigui com sigui el que és indubtable és que a Luis Enrique li venia de gust i que era això mateix el que Messi ha estat demanant. Per acció o per reacció, d'Anoeta es va sortir amb un nou propietari de les claus, cosa que equival a un canvi d'aposta: tot als de dalt.
Per arribar a aquest canvi d'hàbitat, Luis Enrique ha recorregut quatre fases tàctiques des de l'agost. Primerament va tancar els extrems, va fer pujar els laterals i va obrir els interiors. Després de caure a París va desfer-ne la figura a la vegada que entrava Luis Suárez a l'equip i va tornar el clauer a Xavi. La tercera fase, la més desconcertant, va recórrer el novembre i el desembre a la recerca d'una estabilitat en el joc que no va arribar fins que a Anoeta van saltar totes les tensions i es va arribar al consens final: claus a Messi i pilota als davanters.
La nova proposta substitueix la pilota per l'espai, de manera que hi ha festí quan l'Atlètic proposa jugar a anada i tornada, però s'estavella quan el Màlaga tanca els passadissos i torna el Barça al seu vell paradigma de l'atac posicional: en aquest punt molt pocs recorden com es resolia aquell jeroglífic i els que ho recorden (Busquets, Iniesta i Xavi) han passat a ser secundaris.
El nou hàbitat no té marxa enrere, entre altres raons perquè és el que fa sentir còmodes l'estrella de l'equip, els seus dos principals col·legues i el míster. Com que en el futbol no existeix el futur, el rabiós present serà galàctic o no serà.
