Si arriba a pujar el 0 a 2...

Quan un equip com l'Espanyol juga una primera part tan bona contra un rival desorientat com ho era en aquells mateixos minuts el Barça, s'ha d'aprofitar al màxim el moment, perquè no saps quant durarà i, sobretot, quan tornaràs a tenir una oportunitat com aquesta; és la reflexió del lleig de les ulleres que sembla a punt de lligar per primera vegada en dos anys i que sap que, o remata la feina amb habilitat i astúcia, o tornarà a anar-se'n cap a casa a veure què fan a La 2. Les tradicions no es trenquen amb facilitat, i si sorgeix una ocasió, s'han de redoblar esforços perquè no passi de llarg.

L'Espanyol hauria pogut guanyar al Camp Nou. Sé que veient el 5 a 1 pot semblar un gir de guió inversemblant d'una sèrie de ciència-ficció de classe B, però els que van veure el partit, si són honrats, sabran que això és cert. Després del gol de Sergio García -que llest que va ser a l'endevinar que era millor acabar ell sol la jugada davant Piqué que passar la pilota a Caicedo-, els periquitos van tenir el Barça als peus, amb dues grans oportunitats per ampliar la diferència. També és cert que hi va haver aquell travesser amb Casilla batut, però la defensa culer era tova com la cera, i cada contraatac de Sergio i companyia posava en guàrdia els desfibril·ladors de la grada. Si arriba a pujar al marcador el 0 a 2 abans que l'empat, podria ser que avui estiguéssim parlant d'una altra cosa.

Al deixar passar les oportunitats, aquest Barça ferit en el seu orgull es va recuperar, i sobretot, va aparèixer un Messi sobremotivat; tot un honor per als periquitos, per cert, que l'argentí es piqués en aquest partit, una cosa que per una altra part demostra que és habitual, també al Barça, que alguns partits es lluitin amb un grau extra d'afany. I que fins i tot és lícit.

Notícies relacionades

L’Espanyol torna al groc per celebrar el 125è aniversari

El Marroc oposita a gran potència

La segona part es va acabar amb el gol de Piqué, tot l'esforç se n'havia anat en orris, i en van caure cinc com haurien pogut ser set, o quatre; l'equip va veure que no havia servit de res ser el millor Espanyol al Camp Nou dels últims temps, perquè no havia aprofitat l'ocasió i acabava imposant-se un cop més l'ordinalitat pressupostària; tocava tornar a casa com el de les ulleres, a veure què feien a La 2. Això sí, com deia un tuit pocs minuts després del final del derbi, l'excitació dels 40 minuts guanyant no ens la pren ningú.

Tampoc ningú li pot prendre a Eric Bailly, un altre magnífic central de la fàbrica de Sadrià, la felicitació de tots perquè en el seu primer derbi va donar la talla com el que més, i si a la segona part no va brillar va ser perquè el va arrossegar la desconnexió de tot el grup. Diuen que la seva família de Costa d'Ivori el va veure per primera vegada: que es quedin amb els seus primers 45 minuts, amb aquelles jugades en què plantava cara a Messi o Luis Suárez com si fes deu anys que juga a l'elit; espero que l'entrenador el premiï amb més titularitats.