Apologia del 'contratoc'

Sempre he pregonat la meva admiració per Pep Guardiola i pel seu joc de possessió, heretat de Cruyff. En la meva vida no he vist un equip jugar com aquell Barça, que ara sembla tan llunyà. Dimecres passat, al Bernabéu, em va semblar veure un Barça disfressat de Bayern Munic, però sense Messi, és clar. No solament pel toc, sinó per la solidaritat en la pressió tan endavant. Li dono un enorme mèrit a Pep, per haver aconseguit, en temps rècord, impregnar de l'ADN Barça un equip amb una identitat tan marcada com la del Bayern Munic i aconseguir fer emmudir el Bernabéu durant els primers 20 minuts, demostrant una enorme personalitat.

Dit això, el que resulta ridícul és voler portar la dicotomia Barça- Madrid a tots els ordres, gairebé diria de la vida. Convertir qualsevol conversa en una pel·lícula de bons i dolents. Aquestes semifinals de la Champions són una perfecta demostració de les diferents maneres d'entendre aquest meravellós esport anomenat futbol. Ja sabíem per l'Inter i sabem pel Chelsea que l'equip de Mou és capaç de jugar com el Bollullos; que el Bayern de Pep aspira a jugar i a guanyar com el Barça de Pep; que l'increïble Atlètic de Simeone té claustrofòbia davant les defenses tancades i que el Madrid ha trobat una drecera davant els amos de la pilota.

Els camins que condueixen al gol són diversos. El cànon de bellesa és subjectiu. Cadascú intenta posar-hi el seu segell, en funció dels seus futbolistes i del seu patró de joc. El Bayern cuina a foc lent, disfruta de l'elaboració, domina els espais, pressiona molt endavant, obre el camp, és capaç de conferir un sabor especial al seu domini, reconvertint un lateral com Lahm en migcentre, però també busca la segona jugada amb Mandzukic. El seu menú està ple de registres i variants. És un equip treballadíssim. El toc com a recerca, que diria Ángel Cappa.

El Madrid d'Ancelotti és camaleònic. Si se sent superior, imposa la tècnica de Xabi, Modric i Di María, a més del seu enorme punch. Si sap que la possessió és del rival, prefereix replegar-se i fa valer la velocitat, la potència de les seves fletxes. Ha inventat el contratoc, que personifica la galopada de Bale a Mestalla o els 11 segons de carrera de Benzema, que inicia i acaba el contraatac davant el Bayern. ¿Algú pot dubtar de l'exuberància o de la bellesa d'aquestes dues jugades? Pep va exagerar dient que «el Madrid no va fer tres passades en el primer temps». Potser és que no en necessita ni una més per arribar a la porteria rival.

¿Com mesurem la grandesa?

Notícies relacionades

Comença la nova era de Xavi al Barça (segona part)

El futur de Sainz Jr. i Márquez

Conèixer les teves limitacions, saber patir, aprofitar els teus moments en el partit i defensar sense pilota també és futbol. Un bon nombre de madridistes van patir angúnia al veure el pírric 27% de possessió en el primer temps, jugant al Bernabéu. Altres entenen que és l'única manera d'intentar vèncer els equips que capitalitzen la pilota. El vertigen i la verticalitat suposen un espectacle en dosis petites. Quan es té una història llunyana o recent tan rica, la nostàlgia es fa inevitable i cadascú  és lliure de mesurar la grandesa en títols o en domini. Ancelotti no té temps per ser un nostàlgic. Sap que la Décima és una obsessió. Ha aconseguit fer renéixer l'esperança sobre la terra cremada que va deixar Mourinho i, sobretot, ha aconseguit que els seus jugadors creguin en el que fan.

A Munic, sense caretes, el Bayern i el Madrid intentaran imposar o oposar els seus estils. Qualsevol dels dos pot passar a la final, però els reduccionistes ho vendran com el triomf d'un model. Com si l'altre no fos futbol també…