L'empremta d'una conquista

Va passar un 21 d'abril del 1994 a Tel Aviv. Aquest dilluns se'n compliran 20 anys. Aquesta és la data en què Badalona va tocar el cel i va celebrar al carrer una nit inoblidable. La data en què el Joventut va aixecar la Copa d'Europa, el somni prohibit fins llavors del bàsquet català.

Jordi Villacampa es manté, 20 anys després, com una de les referències del club. Ha canviat la pista pel despatx. És el president des de fa 15 temporades. És pràcticament l'únic membre d'aquell equip campió que segueix vinculat a l'entitat. L'altre és Juanan Morales, que ocupa un càrrec al consell d'administració. La resta se n'han anat distanciant amb el temps. Aquesta pròxima setmana es reuniran de nou. Els herois de Tel Aviv tornen a escena. El club prepara diversos actes per commemorar aquell moment. També l'ajuntament de Badalona, que farà una recepció. Hi seran tots, inclosos Tomàs Jofresa, Corny Thompson, Mike Smith i Alfonso Albert, els únics que van faltar a la cita amb EL PERIÓDICO perquè resideixen fora de Catalunya, a més de Zeljko Obradovic i Josep Maria Izquierdo, ara en la direcció tècnica del Fenerbahçe.

Resultat agònic

Serà l'hora de donar pas als records de la victòria davant un Olympiacos format per una plèiade d'estrelles (Tarpley, Paspalj, Fassoulas, Tarlac). Aquell triomf, amb resultat agònic (59-57), va portar el bressol del basquetbol al lloc més alt. Avui les coses no són com llavors, encara que la Penya ha viscut dies dolços com l'era de Rudy Fernández, Ricky Rubio i Aíto García Reneses (una Copa i una Copa ULEB). Aquelles conquistes es miren des de la nostàlgia en un club que ha superat un concurs de creditors, i que aguanta el temporal a l'espera de temps millors, encara que en una època i una altra sempre ha seguit fidel als seus principis. Al planter. A l'essència de la seva filosofia. I també a la seva taula de salvació.

En aquell equip hi havia nou jugadors formats a la base (els germans Jofresa, Villacampa, Morales, Dani Pérez, Corrales, Dani García, Albert i Lleal) i tres fitxatges (Thompson, Mike Smith i Ferran). Aquella era una de les seves fortaleses. L'altra  era el talent d'un emergent tècnic, Zeljko Obradovic, botxí dos anys abans dels verd-i-negres com a responsable del Partizan a Istanbul, i camí de llaurar-se una carrera inigualable en el bàsquet europeu (vuit títols en l'actualitat).

«El Zeljko ens va fer creure que podíem guanyar qualsevol equip, encara que la gent digués que ens enfrontàvem al favorit. Mentalment érem molt forts, per això vam guanyar», recorda el pivot Ferran Martínez, una de les pedres angulars d'aquella victòria, i el primer fill del qual, el Sergi, va néixer just el dia abans que l'equip viatgés a Tel Aviv. «Això ja per si mateix era el moment més feliç de la meva vida i em va motivar amb la idea de rematar-ho amb l'Eurolliga».

 

«Aquell era un equip que jugava molt bé quan jo hi vaig arribar. Però sabia que si volíem guanyar, havia de canviar alguna cosa i havia de controlar el joc una mica més», rememora Obradovic, sobre una etapa que va ser la seva primera experiència fora de Iugoslàvia. «El Rafa [Jofresa] i el Jordi [Villacampa] deien que jo era dur. Però sempre ho vaig ser estant al seu costat, ajudant-los. Amb el treball diari, ells es van anar adaptant a les meves idees i al final vam aconseguir viure com un equip. I una cosa era l'entrenament i una altra la vida privada. Perquè a vegades sortia amb ells a sopar o prendre copes. Per això tenim aquesta relació després de 20 anys».

Obradovic és un entrenador especial i no només pels seus títols, també per la seva psicologia. Iván Corrales parla de la visita del dia anterior a la final «a un lloro parc» per treure pressió i també la seva xerrada abans del partit. «Ens va demanar el màxim i que disfrutéssim el moment. Que no oblidéssim que era un partit de bàsquet, però preparats per a una autèntica guerra».

 

No podria entendre's aquell títol sense analitzar el que va succeir en els quarts de final. La Penya es va guanyar el bitllet per a Tel Aviv després de deixar a un costat del camí el Madrid de Sabonis, Arlauckas, Antonio Martín i Biriukov. D'aquella eliminatòria, amb doble victòria a Badalona i Madrid (88-69 i 67-71), l'equip va sortir molt reforçat. «Després de guanyar el Madrid, que era el favorit, vam arribar llançats. Recordo que les sensacions eren excel·lents i que vam preparar molt bé la final four», explica Jofre Lleal, un dels quatre jugadors de l'equip vinculat (els altres eren Corrales, Albert i Dani García) que reforçaven la primera plantilla.

Triples contra el Barça

En semifinals, en l'últim pas, la víctima va ser el Barcelona d'Aíto García Reneses, lligat de mans una altra vegada pels seus propis fantasmes, i també pels triples dels jugadors de la Penya (sis de consecutius entre Villacampa i Tomàs Jofresa en una excelsa segona part) que van desbrossar el camí a la lluita pel títol.

De les hores prèvies al gran dia, a Morales li ve al cap el silenci a l'autocar camí del pavelló. «Em recordava d'Istanbul, pensava que mai tindríem una altra oportunitat i allà estàvem. En les cares es veia tranquil·litat i a la vegada determinació. Ningú parlava. Aquells moments són els que trobes a faltar quan deixes de jugar».

El que va passar a la final forma part de la llegenda del bàsquet català, un agònic duel cos a cos, en què cada cistella era una heroïcitat. La Penya va semblar tenir-ho tot perdut (52-57, m. 35), però va aconseguir remuntar amb un parcial de 7-0, fruit d'un tir lliure de Ferran, un triple de Villacampa i el letal de Corny Thompson, a falta de 17 segons, l'heroi d'un epíleg feliç. «Durant una part important del partit no van sortir les coses com volíem. Però vam seguir treballant amb fe, anar a poc a poc ens va portar a tenir la sort de guanyar en un final igualada», sentencia Rafa Jofresa.

El caos del cronòmetre

«Va ser una final travada. Mentalment duríssima. Sabíem que no es podien cometre errors i que havíem de jugar a un tempteig molt baix», admet Villacampa. «Recordo la tensió. Malgrat el soroll en tot el pavelló, nosaltres estàvem aïllats, com en una bombolla de silenci», explica Dani Pérez. «Però també que el Zeljko ho tenia tot controlat. Anava donant instruccions i nosaltres executant-les com si seguíssim un fil argumental. Bàsquet pur».

 

Va ser un dia en què tots ens hi vam posar, els set que van ser a la pista i els tres que es van quedar a la banqueta (Corrales, Pérez i Albert). «No vaig jugar gaires minuts i del partit en tinc pocs records, potser perquè estava molt concentrat. Jo jugava el meu partit en paral·lel, pensava en el que havia de fer si entrava», diu Morales. Corrales va ser un suplent actiu. «Recordo un triple del Jordi molt important abans del del Corny i com hi estàvem tots de ficats, inclosos els que sabíem que era gairebé impossible jugar».

 

En aquell partit no hi va faltar ni tan sols el suspens dramàtic quan, a falta de 4.8 segons, Paspalj va fallar el tir lliure de què va disposar, i el cronòmetre no es va posar en marxa fins que el mateix Paspalj, Tarpley i Tomic van intentar llançaments ja a la desesperada. «La impressió va ser que es va parar el temps i que se'ns va fer a tots interminable. Anaven fallant i rebotejant i quan van xiular, no enteníem bé el que succeïa,  fins que va entrar la gent a la pista i llavors vam esclatar d'alegria», assumeix Ferran. «Aquells segons, 11 o 12, van ser interminables. Només sé que ens va sortir tota la tensió acumulada», afegeix Villacampa. L’escàndol també està gravat en la memòria de Corrales. «Recordo Delfín [Galiano, metge de l’equip] dient-li a Paspalj que el seu tir no valia perquè ens havien pirulat amb el temps». Igual, o més, patia a molts quilòmetres el seu company de generació Dani García. «Ho vaig viure com tota la gent de Badalona, com un aficionat més». Sí que ho va poder celebrar amb l’equip en l’apoteòsica arribada a Badalona, que ja va començar a l’aeroport. «Hi havia gent de Badalona a la Gran Via. Va ser increïble. Encara se’m posa la pell de gallina», diu Morales. Com Corrales. «Recordaré tota la meva vida l’arribada a l’aeroport i el trajecte».

Notícies relacionades

El Barça goleja el Badalona i acaricia el campionat

"T’assassinaré, sé on vius"

No n’hi havia per menys. S’havia complert un somni, com recorda Rafa Jofresa. «I ho havia aconseguit un club com aquest amb una generació del planter. Vist amb perspectiva és el moment amb què em quedo de la meva carrera, encara que l’equip es va desmantellar dos anys després», apunta abans de recordar gent que ja no va ser a Tel Aviv però que va treballar amb ells anys abans. «És un èxit que també pertany una mica a jugadors com Margall i Montero, que van contribuir a la formació d’aquest equip. I a tècnics com Lolo Sáinz i Alfred Julbe».

La paradoxa és que l’èxit més gran en la història de la Penya tingui com a reflex una peça de metacrilat que la FIBA, sota la secretaria de Vladimir Stankovic, va adoptar com a trofeu, relegant la històrica copa de campió (envoltada en una xarxa de bàsquet, amb dos gegantines nanses) i que, si no fos pel seu valor sentimental, hauria acabat en algun fosc racó de la seu del club.