L'herència no era una qüestió de guanyar

La derrota és part substancial de l'esport. Dinamitar la teva identitat i desaprofitar el teu talent és molt pitjor que qualsevol derrota. La qüestió no és Guardiola i el seu record. La qüestió és l'administració de l'herència rebuda. Ha estat una catàstrofe de proporcions oceàniques. ¿Era senzill administrar-la? No, sens dubte que no. Però si pretens gestionar-la des de la venjança i la supèrbia t'estàs disparant al peu. Sandro Rosell va ser qui va prémer aquest gallet. No una vegada, sinó sovint, ja fos animant Guardiola a anar-se'n del club, o vetant l'ascens d'Òscar García Junyent, alimentant l'ego dels jugadors per sobre dels seus tècnics, jugant a ser el director esportiu de facto, fintant la FIFA quan aquesta va exigir complir la reglamentació de menors o contractant un tècnic com Tata Martino, honest i seriós, però desconeixedor d'un model de joc tan predeterminat com el del Barça.

Que un president prengui decisions radicals no és dolent en si mateix, ni de bon tros. El que és dolent és equivocar-se en totes. Rosell ho va aconseguir. Amb el suport inequívoc, per cert, de l'actual president Bartomeu, del director esportiu Zubizarreta i també del reduït nombre de jugadors que ja havien estat qüestionats a principis del 2012. Els que van presumir que gestionarien amb facilitat l'herència són els que l'han dilapidat. L'herència no consistia a guanyar. Consistia en l'esforç per guanyar. Esforç de tota mena: estratègic, tàctic, tècnic, físic i emocional. Integral i permanent. La cultura de l'esforç va ser el principal llegat que va implantar Guardiola, molt més transcendent que tots els esquemes tàctics.

Aquesta cultura va ser dinamitada des de dins. Un president rancorós, un director esportiu pusil·lànime i la connivència directa d'uns quants jugadors que van assegurar que no necessitaven tant rigor, tant treball ni tant sacrifici com els que els exigia qui els ho exigia. A base de deixar anar àncores, el vaixell va anar girant lentament, però no van voler escoltar les veus dels mariners que advertien de la deriva. La crítica va ser catalogada d'isme. Quan se'n van adonar, el transatlàntic havia virat 180 graus. L'equip de l'esforç solidari i compromès havia desembocat en una cort de cridòria infantil, selfies anodins i tòpics buits, mentre els que podrien liderar el vestidor callaven perquè són tan bons futbolistes com muts.

Notícies relacionades

Fermín es debat entre Chelsea i Barça

La mirada reverencial de dos campions que idolatren el professor Márquez

Perdre una identitat és molt més seriós que qualsevol derrota. Al capdavall, no hi ha equips invencibles. Ni ho va ser el Barça de Pep, ni ho és el seu Bayern, ni el Chelsea de Mourinho, ni l'Atlètic del Cholo ni l'estrella matutina. No es tracta de vèncer sempre, sinó de posseir una identitat robusta de joc que es basi en principis irrebatibles. El Barça els tenia. El seu principi universal era l'esforç sense treva. En tots els àmbits, entorns, contextos i moments. Aquesta cultura permetia desenvolupar un model de joc fins a les seves últimes conseqüències. Potser no és el millor model, però és un model. Concret i propi. Identitari si s'executa des de l'exigència perenne. Ridícul quan s'edulcora.

La raó per la qual el Barça actual és irregular i inconsistent, capaç de fer grans exhibicions i de cataclismes encara més grans, resideix en la nova dinàmica que va adoptar. El rancor dels uns i la insubstancialitat dels altres ha encallat l'equip a la platja de la superficialitat. El Barça seguirà vencent perquè té jugadors descomunals, però molt més que guanyar el que necessita és reconstruir la cultura destruïda. La tasca exigeix líders. ¿En té?