Una il·lusió i alguna incomoditat

No es pensin que estic tot l'any esperant amb ànsia el partit contra el Barça. Malgrat les faules que circulen impròpiament en certs ambients, els periquitos no vivim la nostra passió centrats només a guanyar els derbis; seria un trist objectiu, i encara més davant el poc rendiment que traiem tradicionalment d'aquests partits. No, senyors, el meu somni és que l'Espanyol guanyi com més partits millor, contra qui sigui, que aconsegueixi algun títol un dia, que pugui treure pit davant qualsevol rival, i que ocupi en l'imaginari esportiu el lloc rellevant que es mereix. I, en aquest sentit, assaboreixo cada victòria amb un immens plaer, fins i tot una eliminatòria contra un Segona B.

Sé que hi ha aficionats d'altres equips que no pensen així, però per mi, un resultat a favor de l'Espanyol em produeix sempre, sempre, una cosa similar a la felicitat.

Dues motivacions extra

ÉS clar que el derbi és un partit especial i té una motivació extra (¿quin habitant de la Terra podria imaginar el contrari?). Perdó, dues motivacions extra: perquè no es tracta només de jugar contra el veí, sinó que es dóna la circumstància (trista, però real) que aquest veí és infinitament més ric, més potent en general i més mediàtic. Diguin-li a un venedor d'ordinadors amb botiga al costat d'una gran cadena que no senti una alegria especial si un mes aconsegueix més facturació que ella; el sentiran exclamar, feliç: «Els meus clients tampoc són tontos».

Notícies relacionades

Alcaraz baixa al fang per sobreviure al gegant Struff

El Barça s’engeganteix per pintar la sèrie al seu favor

No obstant, he de dir que, per mi, un derbi comporta també una sèrie d'incomoditats que desllueixen part del seu atractiu. D'entrada, la hipòtesi no sense cap ni peus que guanyi el Barça. En aquest cas, el postpartit consisteix a escoltar sarcasmes, no tots molt afortunats, d'amics i coneguts (tots els periquitos tenim coneguts culers, en el meu cas fins i tot ho són alguns dels meus millors amics, encara que no els ho tinc en compte). En segon lloc, si el futbol ja és per si mateix un lloc on es relaxen els autocontrols psicològics, en temps de derbi això arriba a límits no sempre desitjables. Després hi ha l'anàlisi perversa amb apel·lació a tercers: l'Espanyol, diuen, no lluita per si mateix, sinó per ajudar el Madrid. Ridícul, però sentit fins a afartar-nos-en. I, per descomptat, l'Espanyol-Barça també és on les polèmiques arbitrals s'amplifiquen; en això hi participem tots.

Ara bé, no voldria que em malinterpretessin. Malgrat totes aquestes incomoditats, si aquesta tarda l'Espanyol guanya al Barça i certifica la seva salvació davant Messi i companyia, estaré extraordinàriament content, ho celebraré entusiasmat, pot ser que fins i tot salti i balli, i em sentiré orgullós del meu equip modest però esforçat. Això sí, amb els meus amics culers estaré contingut, perquè per sobre de les passions l'important és poder-nos mirar a la cara l'endemà