Policies a l'Everest

Sir Edmund Hillary i el xerpa Tenzing Norgay no s'haurien imaginat mai que aquell solitari colós de roca i gel de 8.848 metres que van conquistar el 29 de maig de 1953 requeriria recórrer a les forces de seguretat per posar ordre en el seu camp base, uns 4.000 metres per sota del cim. Doncs això és precisament el que ha passat: 61 anys després de la gesta d'aquells dos mítics alpinistes, el Govern del Nepal ha ordenat que patrulles mixtes de policies i soldats (inicialment, uns 10 efectius) vigilin a partir d'aquest mes de març, quan s'obre la temporada d'expedicions, el camp base de l'Everest, solitari i enigmàtic llavors, superpoblat avui dia. El canvi que ha experimentat l'alpinisme, afectat cada vegada més per les multitudinàries expedicions comercials, és tan gran que, sovint, xoquen amb els interessos d'altres muntanyencs i, també, amb els dels xerpes.

«Molts camps base dels grans cims són autèntiques microciutats en la temporada alta. Per exemple, al de l'Everest, el que té més atracció, s'hi poden aplegar perfectament unes 1.500 persones», explica Xavi Metal, alpinista i professor de l'escola d'alta muntanya del Pont de Suert (Alta Ribagorça). «És una cosa que es veia venir i que ha caigut pel seu propi pes. És cert que potser hi ha hagut un cert descontrol al camp base i que ara el Govern nepalès hi vol posar ordre. Allò s'havia convertit en un càmping qui pugui», afegeix amb sorna aquest experimentat himalaista, que recorda el motiu que ha propiciat aquest enrenou: «S'ha arribat fins aquí per l'embolic que l'any passat van tenir Ueli Steck i Simone Moro amb un grup de xerpes».

Atac amb pedres i piolets

És així. Aquests dos alpinistes, suís el primer, italià el segon, considerats dels millors del món, les van passar de tots colors el mes d'abril de l'any passat quan, juntament amb el fotògraf i càmera Jonathan Griffith, van ser atacats amb pedres i piolets per un nombrós grup de xerpes al camp 2 de l'Everest, a uns 6.500 metres d'altura.

L'origen del cabreig, segons el mateix Steck, va tenir lloc uns mil metres més amunt, quan camí del camp 3, van passar per sobre del grup de xerpes sense que, aparentment, passés res d'especial. No obstant, alguns portadors els van acusar de propiciar el despreniment de blocs de gel que van posar en perill les vides dels que estaven pujant més avall, que posaven cordes fixes per a alguns dels seus clients. Sigui cert o no, el que sí que és veritat és que Steck, Moro i Griffith van haver d'abandonar de nit, i a corre-cuita, el camp 2 després de l'ultimàtum que els van donar els xerpes, que els van amenaçar de mort.

«Aquell intent de linxament demostra que a molts alpinistes se'ls veu com a intrusos», lamenta Sebastián Álvaro, muntanyenc i periodista (va dirigir durant 27 anys el programa Al filo de lo imposible, de TVE), que denuncia el monopoli en el qual s'ha convertit l'Everest per part de grups de xerpes, en alguns casos, i d'expedicions comercials, en altres.

«Crec que posar policies al camp base no és més que una cortina de fum per ocultar la situació de deteriorament que s'ha produït en aquesta muntanya», afegeix Álvaro, que denuncia «la contaminació, la massificació» i, fins i tot, «la prostitució» existent al camp base. «La corrupció s'ha institucionalitzat»  al voltant del sostre del món, sentencia. «És una aberració que una de les muntanyes més maques de la Terra s'hagi banalitzat d'aquesta manera. El que ha de fer el Nepal és fer complir les normes de parcs naturals, que ja existeixen en aquell país, i lluitar contra la corrupció que ha generat l'activitat alpinística a la vall del Khumbu». S'ha de recordar que la temporada d'expedicions deixa prop de 30 milions d'euros (el permís d'un sol expedicionari pot anar dels 11.000 als 20.000 dòlars) en aquest país asiàtic, un dels més pobres del planeta.

Mesures de pressió

Álvaro proposa com a mesura de pressió «deixar d'anar a l'Everest mentre es produeixi aquesta situació de deteriorament», i recorda: «Som nosaltres els que pertanyem a les muntanyes, no són les muntanyes les que ens pertanyen».

«Volem resoldre els conflictes. Hem de fer el muntanyisme més respectable», assenyala Dipendra Poudel, membre del departament de muntanyisme del Nepal. De fet, la preocupació no és només per tot el que passa al camp base, on es presenten denúncies per baralles i robatori d'ampolles d'oxigen, sinó també pel que succeeix milers de metres més amunt. En especial, quan es produeixen embussos propiciats pel pas de desenes i desenes d'escaladors que segueixen la mateixa ruta cap al cim (fins a 150 persones han arribat a fer el cim en una sola jornada). Caravanes humanes que en algunes zones generen colls d'ampolla que poden convertir-se en trampes mortals, sobretot també quan l'oxigen de les ampolles s'esgota amb el pas de les hores. «Cal establir algun tipus d'ordre a l'hora de pujar, o retallar el nombre d'expedicionaris», diu Ferran Latorre, que ha escalat set vuitmils.

Notícies relacionades

Joan García, el porter de l'Espanyol, sobre el seu futur i l'interès del Barça: "Triaré el millor per a mi"

El FC Barcelona revela que ha venut 3.700 seients vip del Camp Nou per 335 milions d’euros

Un d'aquests llegendaris passos és l'esglaó Hillary, a prop del cim, on un dia de bon temps poden concentrar-se desenes d'alpinistes. El perill no radica tant en la dificultat d'aquest tram de paret com en la possibilitat que es produeixi un canvi de temps inesperat. Si això passés, el dia més feliç per a molts dels alpinistes es podria convertir en un campi qui pugui. I per més esforç que s'hi posi, desenes de cadàvers a la vista recorden al muntanyenc que transita pel tall de la navalla de forma permanent.

Mentre el Nepal espera que les noves mesures donin resultat, l'Everest espera una nova allau d'intrèpids. En pau.