Vèncer i convèncer

Un equip de futbol és un ésser viu. Com la rosa de Saint-Exupéry, necessita ser regat diàriament. Un equip és molt més que un llistat de jugadors: és la interrelació que estableixen i els camins que recorren. El Barça és un equip peculiar. Durant 20 anys, el president Núñez va fitxar els millors futbolistes del món i cadascun d'ells va muntar un ranxo propi. Va portar entrenadors de tots els colors que van guanyar títols, però cap va aconseguir dissenyar una identitat fins que Johan Cruyff ho va fer per tots ells.

El Barça és tan peculiar que no només vol vèncer, que és el més important, sinó que també vol convèncer. A partir dels anys 90, la seva identitat de joc es va distingir per una característica: per ser diferent. No millor, sinó singular. En llargs trams de la història recent també ha estat el millor, encara que no sempre. Va guanyar i va perdre, va ser millor o pitjor, i sempre va voler ser diferent. Aquest és un assumpte estrany: ¿per què voler ser diferent? No tinc resposta, però és la realitat. Jugar diferent per guanyar més que ningú. Aquesta va ser la identitat trobada, encara que en moltes ocasions no servís per vèncer. Com aquella nit en què el Camp Nou va ovacionar l'equip, derrotat pel Chelsea en semifinals de Champions.

El dilema actual era inevitable. Cal ser molt especial per voler seguir sent diferent, i a la vista està que en els últims 18 mesos s'ha reblanit aquesta peculiaritat. Més que criticable, és comprensible. És comprensible que el president Rosell prefereixi edificar la seva pròpia catedral més que reforçar la ja construïda. Ho és que hi hagi jugadors que s'han fet grans, altres que pensin més en el seu currículum i diversos que prefereixin jugar alliberats i no esclaus d'una identitat que exigeix sacrificis formidables. Resulta indiscutible que Martino, model de prudència fins al moment, està en el seu perfecte dret de dissenyar el seu propi camí de joc, la seva ruta cap al triomf. I sent comprensible tot plegat, el dilema no és menys real.

Tot és corregible

Notícies relacionades

Iris Tió, nedadora: "Somio a liderar Espanya com ho van fer Carbonell, Mengual o Fuentes"

Nova destrossa de Pogacar al Tour en la cronoescalada

Amb Messi, Neymar, Valdés, Busquets i Iniesta en forma, el Barça està en condicions de guanyar tots els títols, d'això no n'hi ha cap mena de dubte, perquè se suposa que, d'ara endavant, l'equip no tornarà a actuar amb la desídia d'Amsterdam. De fet, gairebé tots els problemes tenen remei: les lesions, l'estat de forma, la concentració, l'actitud. Tot és corregible.

¿I la identitat del joc? Això és més complicat de recuperar, sobretot si decideixes que no té cap mena de significat i només importa guanyar. Guanyar és el gran objectiu, el que és rellevant, transcendental, cosa que no és incompatible amb el fet que al Barça li va anar molt bé quan, a més a més de guanyar, va voler ser diferent, per estrany que sembli. Quan a més a més de vèncer també va voler convèncer.