«No volíem que Londres quedés com una anècdota»

Jennifer Pareja (Olot, 1984) és la capitana i màxima golejadora d'un equip que no para de fer història. Després de conquistar la medalla de plata als Jocs Olímpics de Londres, l'estiu passat, la selecció espanyola femenina de waterpolo es juga avui davant Hongria (21.45 hores) el pas a la seva segona gran final, la del Mundial de casa, el de Barcelona. Haver deixat enrere, dilluns passat, les campiones olímpiques (EUA) en un partit perfecte no li ha fet perdre, ni a Pareja ni a tot el grup, la perspectiva. Sap que hauran de tornar a treure el millor per repetir a les piscines Picornell una altra final d'alt voltatge, com l'olímpica masculina del 92.

-Ens han dit que gairebé no ha dormit després de la sensacional victòria contra els EUA (9-6).

-És veritat, sempre em costa dormir després d'un partit així. A les cinc de la matinada només tenia waterpolo al cap. No havia dormit tan poc des del preolímpic: vaig estar cinc dies sense aclucar els ulls, fins que ens vam classificar per a Londres.

-Davant els EUA va ser el partit perfecte, ¿oi?

-Sí. Per guanyar-les l'havíem de fer, i el vam fer. Sobretot va ser una lliçó espectacular en defensa. Només ens van marcar un gol amb superioritat numèrica. Aquest equip creu molt en la defensa i ho fem amb moltes ganes. Disfrutem defensant, i això és bo.

-A Hongria la van guanyar dues vegades als Jocs (una a les semifinals), però han perdut dues vegades en l'última Lliga Mundial...

-Hongria està a un nivell espectacular, i serà molt complicat guanyar-la. Són, sobretot, jugadores molt agressives. El seu entrenador els inculca jugar sempre al límit, i si els àrbitres els ho permeten, serà complicat jugar contra elles.

-Després d'haver guanyat les campiones olímpiques, i tres vegades campiones mundials, poden tenir la temptació de pensar que el pitjor ja ha passat, ¿no?

SEnDAl contrari. Sabem que hem guanyat les que possiblement són les millors, però això no serveix de res si no arribem on volem. I on volem arribar és a la final.

-Potser és que les millors ja són vostès, i no els EUA.

-No ho sé, això ja es veurà quan s'acabi el Mundial. El que és clar és que estem demostrant que estem a dalt de tot i que la medalla de plata de Londres no va ser una casualitat. No havíem passat mai de quarts de final en uns Mundials, estem fent història, sí, però el que realment no volíem era que això de Londres quedés com una anècdota. Perquè no ho va ser. Va ser el fruit de molta feina, com

ho estem demostrant aquí una altra vegada.

-Vostè és l'única jugadora que ja va estar en els anteriors Mundials de Barcelona, el 2003. ¿Són dues experiències molt diferents?

-Sí, sí. Jo llavors vaig entrar a la llista en l'últim moment i ser-hi ja va ser un premi. Era la petita i ho vaig disfrutar molt, perquè era la meva primera gran competició. Ara estic igual de contenta, però d'una altra manera.

-Són a un pas d'entrar a la final i disputar-la a la mateixa piscina olímpica del 92, la Picornell. ¿Què significa això per a vostès?

-Aquest és l'escenari perfecte per arribar a una final. L'altre dia, contra els EUA, se'ns va posar la pell de gallina a la piscina, i encara serà millor si juguem una bona semifinal. No hi ha millor marc que aquest, perquè és una piscina històrica, per tot el que s'ha viscut aquí, i perquè jugar una final a casa deu ser especta-cular.

Notícies relacionades

El jutge imputa l’agent de jugadors Minguella júnior i excàrrecs del Barça pel ‘forensic’ de Laporta

La cabronada de De la Fuente

-En aquest Mundial, a l'equip espanyol només brillen les dones. ¿A què ho atribueix?

-Al fet que durant els últims anys l'esport femení, en general, ha evolucionat molt perquè a les dones se'ns han donat les mateixes oportunitats i les mateixes condicions que als homes. I nosaltres, lògicament, hem respost a aquestes condicions millors i a poder-nos dedicar plenament a l'esport. Però els nois també responen, ¿eh?