24 nov 2020

Anar al contingut

POLÈMICA PER L'HIMNE NACIONAL

Una desafecció llunyana

La dictadura de Primo de Rivera va tancar l'estadi de les Corts el 1925 després que l'afició culer xiulés la 'Marxa Reial' Gamper va ser enviat a l'exili

JORDI TIÓ
BARCELONA

Pot ser que Esperanza Aguirre trobi a faltar temps llunyans quan reclama la suspensió de la final de Copa entre el Barça i l'Athletic, és a dir, catalans i bascos, si en els prolegòmens es xiula l'himne nacional. Potser la presidenta de Madrid, a la recerca d'alguna cosa que tapi l'escàndol de Bankia i el dèficit desbocat de la seva comunitat (¿això no és antipatriòtic?), ha estat buscant i remenant en la història del Barça i ha trobat un precedent. Que n'hi ha. Va ser el 14 de juny de 1925, en plena dictadura de Miguel Primo de Rivera, que va arribar al poder el 1923. I contra el Barça, per descomptat, el va exercir.

L'estadi de les Corts acollia un partit d'homenatge a l'Orfeó Català entre el Barça i un equip de la Royal Navy britànica. Els blaugranes es van imposar amb claredat per 3-0, en un partit de guant blanc, però l'embolic, i gros, es va produir al descans. La banda de música de la Royal Navy, per amenitzar els 15 minuts de treva futbolística i com a deferència al respectable, va interpretar la Marxa Reial. Les Corts, amb 30.000 espectadors que omplien les grades, van esclatar en xiulets i esbroncades. Després ho van arreglar amb una llarga ovació al God save the King. Allò va canviar la història del club.

Expulsió de Gamper

Justo Conde, comandant de seguretat, va demanar en un informe a l'autoritat superior «la clausura de l'estadi i la dissolució definitiva de l'entitat». No content amb això, sol·licitava també «l'expulsió del territori nacional del senyor Gamper», llavors president blaugrana, a qui feia responsable de «les constants proves de desafecte a Espanya». El 24 de juny, 10 dies més tard, Jaime Milans del Bosch, governador civil de Barcelona, ordenava el tancament de les Corts per sis mesos, «no podent durant aquest període de temps fer cap mena d'espectacle al seu camp ni concórrer a altres com a tal associació ni usar els emblemes ni distintius de la societat».

Gamper, que al cap de poc va ser convidat a abandonar la presidència del club i tornar a Suïssa, va al·legar amb la finalitat de rebaixar el càstig que «si la Marxa Reial no es va sentir amb la devoció deguda va ser per no trobar-se preparat el públic, i d'aquí que es produïssin xiuxiuejos».

Arcadi Balaguer, amic personal del rei Alfons XIII i que va rellevar Gamper en la presidència del club, va aconseguir rebaixar el càstig a tres mesos, i per això el Barça va poder iniciar amb normalitat la temporada a mitjans de setembre. Això sí, després que 12 religiosos beneïssin l'estadi de les Corts per «exorcitzar els mals esperits separatistes que l'havien contaminat».

Gamper, per la seva part, va poder tornar a Barcelona, però sota la prohibició d'ostentar cap mena de càrrec a l'entitat barcelonista. El 1930 va morir. Vuitanta-set anys després, la desafecció segueix vigent.