El fórmula u de l'esquí

A més de 200 quilòmetres per hora sobre uns esquís, qualsevol moviment corporal superior a un parpelleig pot ser letal. Ells ho saben i, tot i això, la seva passió per la neu i la velocitat els porta a disparar-se sense immutar-se per pendents amb un desnivell del 100% (45 graus, per entendre'ns) a la recerca de la màxima velocitat possible. El Quilòmetre Llançat (KL) és la prova més veloç sense ajuda d'un motor i la modalitat més exigent de l'esquí. I la primera vegada que la Copa del Món recala als Pirineus (avui i demà a Grandvalira, Andorra), l'únic espanyol que la cultiva, Ricardo Adarraga, serà un dels protagonistes.

Tot i el seu anonimat, Adarraga no és un esportista qualsevol. Té 47 anys i es guanya la vida com a enginyer desoftware a Alemanya. Però la seva passió per l'esport (heretada del seu pare, Juan Bautista, explusmarquista espanyol d'atletisme de 400 a 1.500 metres), combinada amb els seus dots d'investigador tant del cos com de la ment, l'ha dut a explorar els límits. Els seus de moment se situen en els 213,56 quilòmetres per hora que va registrar a Verbier (Suïssa) el 2010. El rècord del món de velocitat el téIl Professore, l'invencible italià Simone Origone, amb 251,397 km/h (2006, a Les Arcs, França), i el de dones, la sueca Sanna Tidstrand (242,590 k/h el 2006, també a Les Arcs). Tots dos són a Andorra.

Adarraga, de mare suïssa (Schmid, es diu de segon), va néixer a Barcelona; als dos anys es va traslladar amb la família a Madrid; als 19 va anar a estudiar a Alemanya, on va acabar casant-se amb Anke, va tenir dos fills i es va establir a Heidelberg. La seva proximitat amb Àustria li permet entrenar-se sovint amb l'equip d'esquí alpí d'aquell país. Però amb els 120 km/h a què arriben amb la indumentària de descens no és suficient per a unklistacom Adarraga, que va quedar encantat amb aquesta modalitat quan un amic el va invitar a Les Arcs el 2001. El cotxe se li va espatllar i va viatjar a França en moto. Hi va arribar congelat, però l'endemà ja va baixar a 176 km/h... amb esquís de descens.

El material que utilitza ara és radicalment diferent, gairebé de ciència-ficció. Els dos llarguíssims esquís, de 2,40 metres, pesen 15 quilos. La granota -«sembla treta d'un sex shop»,diu de broma Adarraga- és de làtex dur, no deixa passar ni una molècula d'aire i s'adapta tant al cos que l'esquiador triga 15 minuts a posar-se'l, i amb ajuda. El casc, fabricat per una firma d'escafandres, és semblant al dels ciclistes de contrarellotge. Els bastons, molt corbats, s'adapten al cos. I els alerons de darrere de les botes, que eviten remolins que són un llast per a la velocitat, són obra del mateix esquiador després de passar moltes hores d'estudi. Raspar, raspallar i encerar els esquís abans d'una prova pot portar tres o quatre hores.

«L'important és mantenir-se compacte i deixar-se portar per la força de la gravetat. A partir dels 160 km/h ja no importa tant la capacitat de lliscar com la posició aerodinàmica», explica Adarraga, un maniàtic tant dels estudis aerodinàmics com dels aspectes psicològics. I és que sap que, en aquest esport, «el cap és el múscul més important».

Esquivar la por

El cap és el que permet controlar el factor por. Ho explica:«La por existeix en aquest esport, però no és dolenta, sinó que et protegeix. Esquivar-la és el més maco del Quilòmetre Llançat. Jo elcangueli el tinc a baix, abans de competir. Però quan sóc dalt m'entra una calma enorme, sublim, que m'anul·la la por. Només penso en el que he de fer: la línia a seguir, com portar els esquís ben plans, la resistència de l'aire... Aleshores deixem que les forces de la naturalesa agafin el control».

Notícies relacionades

El Barça s’assegura Montjuïc per si no reobre el Camp Nou

De Chen a Alan

Vegeu el vídeo de Ricardo Adarraga a

http://www.e-periodico.cat