El Barça segella el pas amb dues arribades letals

Dues arribades fugaces, inesperades, veloces i encertades, amb el denominador comú de Cesc, van segellar la classificació, més justa del que es mereixia el Barça, molt superior al València de cap a peus, a Mestalla i al Camp Nou. Sense punteria per acabar les elaborades jugades que trenen, els futbolistes blaugranes van haver d'apel·lar a l'instint i pensar poc per culminar dos contraatacs.

Per un dia, el Barça va recórrer al pla B, i qui més bé ho interpreta és Cesc, polit a Anglaterra. L'interior va oferir una sortida aparentment inútil a Messi, llavors exercint de Xavi, i li va arribar una pilota celestial que va elevar sobre Diego Alves. Més d'una hora va trigar l'equip a tancar l'assumpte amb una escapada d'Alexis, que va servir a Cesc i aquest li va brindar el gol a Xavi. Mentrestant, joc i més joc, i ocasions fallades i fallades, que van donar un bri d'esperança al València. Diego Alves va mantenir viu l'equip, que ho va fiar tot a algun córner.

MESSI, SENSE SORT / L'empat de l'anada va penalitzar el Barça i la inoperància el va obligar ahir a patir més del compte. Messi va tornar a desaprofitar una infinitat d'ocasions. Ho va provar i no hi va haver manera, estavellat davant un Diego Alves que li va menjar la moral a Mestalla i ahir a la nit li va avortar tots els intents. L'equip no va necessitar el davanter argentí perquè les arribades de la segona línia van resultar irresistibles.

El València no va acusar l'absència de Soldado, baixa d'última hora, que es va quedar a l'hotel afectat per una infecció a les vies respiratòries. Aduriz gairebé no va rascar la bola, aixafat per la presència de Mascherano, però també perquè no va veure a prop els seus companys excepte en la pressió inicial. L'equip d'Emery ho va fer gairebé tot bé fins als tres quarts de camp, com si després de tants metres hagués extraviat les idees pel camí.

UNA DEFENSA TOVA / Prou fa el tècnic valencià amb els mitjans que té, entre les peces que li venen i la falta de diners per comprar-ne de noves. Amb un lateral més espavilat i atent que Miguel i un central amb menys ínfules de Beckenbauer que Rami s'apanyaria una mica més. El portuguès es va deixar guanyar la partida per Cuenca i el francès va perdre massa pilotes per la seva voluntat, lloable, de jugar-les bé totes.

Una cosa semblant li va passar a Thiago, investit ahir per Guardiola com a nou migcentre. Busquets es va quedar a la grada, amb el tall de la cama encara tendre, i Mascherano va exercir de central, que ja és la posició que li pinta més bé. El moviment de peces va traslladar a Thiago la responsabilitat de repartir joc, no jugar sol, i per moments la va oblidar, deixant Xavi i Cesc fora d'ona per tancar el camp. Xavi va haver de buscar-se la vida també per fugir de la persecució de Banega, a qui li van sobrar pulmons per ser el millor del seu equip, i es va desgastar esperant la pilota.

EL FACTOR SORPRESA / Cesc, en canvi, no la necessita. Es conforma amb poc. No hi ha ningú com ell per atacar l'espai lliure, encara que algunes carreres siguin improductives perquè al Barça li agrada jugar en curt i al peu. La primera que va fer va obrir en canal el València i va canviar el partit, incert fins llavors. Sense que cap rival fos capaç d'ubicar-lo, les següents van ser igual de feridores. No van acabar en gol però van ser valuoses per estirar l'equip i encongir el València. Com en els últims partits, al Barça li va faltar tancar el partit per evitar angoixes. Sense la punteria ni la finor tardoral, el cru hivern ha encasquetat gallets. Fins i tot el de Messi, aquesta arma letal.

Notícies relacionades

Cesc, gol i assistència

Guardiola: «Avui hem competit més que mai»

DOS COLOSSOS AL DARRERE / Si no hi ha gols s'han d'evitar, i el Barça es va sustentar en una sòlida defensa. La mateixa de l'anada va col·locar Guardiola. No era un dia per a les alegries d'Alves per enfrontar-se a Mathieu i Jordi Alba, els carrilers esquerrans del València. Poc van intimidar ahir, que es van canviar els llocs en els dos períodes. Puyol només va tolerar una colada que va desbaratar Pinto. Robust i contundent, va aportar molta seguretat. Tanta com Mascherano, excepcional en totes les intervencions.

Sentir-se viu va animar el València, que va avançar metres a mesura que avançaven els minuts. Valia la pena córrer el risc de destapar-se l'esquena, com si cregués cegament en la inoperància blaugrana. Hauria pogut sortir escaldat i va marxar dignament.