Andrés Iniesta: «M'agrada pensar que el futbol, com la vida, et retorna el que li dónes»

El gol del Mundial l'ha convertit en una mena d'heroi nacional, però Andrés Iniesta és el mateix de sempre. Un tipus d'allò més senzill que disfruta jugant com quan era un nen. I no hi ha cap equip millor per disfrutar d'aquest joc que el Barça, el campió que avui es posa una altra vegada en marxa.

-Ha viscut un estiu molt especial...

-Sí, diferent sí que ho ha sigut perquè, vulguis o no, tens el record de l'any passat, que ho vaig passar molt malament amb la lesió i altres coses, i és clar, en aquest he disfrutat moltíssim.

-¿I no se li ha fet estrany això de ser objectiu dels paparazzis i sortir en revistes del cor?

-És normal, ja va passar una mica després de guanyar l'Eurocopa i ara amb el Mundial i marcant el gol doncs hi ha més interès. Així que ja m'ho esperava. El que no sabia és que a algunes persones no els agradaria el meu banyador, que per mi era molt bonic (rialles). No pensava que aixecaria aquella expectació. Si ho hagués sabut, me n'hauria posat un altre de pitjor l'endemà. L'any que ve ja aniré més preparat.

-També se'l veia molt blanc...

-A sobre, això. La foto me la van fer el primer dia que anava a la platja i encara no m'havia posat moreno. Després, ja vaig agafar color (rialles).

-Amb tot el que l'envolta, els diners, la fama, l'admiració, ¿no és molt difícil seguir sent el mateix?

-Per mi no ho és. Sóc dels que pensen que cadascú sempre es mostra com és. El que al final te l'acaba donant per xulo, és perquè és xulo, i el que te'n fa una de grossa és perquè és així.. Jo tinc la meva manera de ser. Potser ho veig massa fàcil i des de fora es veu diferent. El futbol és la meva vida, i després tinc la meva nòvia, la meva família, la gent que està a prop meu i res més. Estic encantadíssim de viure en aquesta situació privilegiada, però sé que ho he de valorar. De vegades el fet d'estar a dalt, que si els diners, que si els cotxes, que si la fama.... Totes aquestes coses et fan perdre una mica el nord, però jo em sento el mateix. Porto una vida molt normal i crec que la gent també ho agraeix.

-Ha parlat de moments difícils. Però després de cops durs ha rebut grans compensacions. Li va passar amb el gol contra el Chelsea i ara al

Mundial.

-Tenia moltes ganes que el Mundial sortís bé perquè, és clar, el que un no pot fer és caure en aquesta dinàmica que tot et surti malament, i ser negatiu. No és la meva manera de ser, sempre m'ha agradat donar-li la volta a les coses. I també m'agrada pensar que el futbol, com la vida, de vegades et torna el que dónes o et compensa una mica els esforços, els sacrificis. No ho sé, crec que la gent que estima el futbol acaba rebent una recompensa. Mai saps quan arribarà, però a mi m'ha arribat, i aquí queden aquests moments.

-¿I què seria sense el futbol?

-Doncs no ho sé. Suposo que hauria estudiat alguna cosa per viure però el futbol és la meva vida. El futbol ho canvia tot. Quan ets al camp només penses en això, a disfrutar, t'oblides de tot una mica, és la medecina que de vegades és necessària.

Sortir a un camp i veure'l tot ple de gent, tenir l'oportunitat de jugar a futbol, jo crec que és un regal. Així que no em sento pressionat, surto a passar-m'ho bé. Igual que quan era petit. Això és un joc, un joc seriós si vols, i amb partits més transcendentals que altres, però no crec que puguis jugar bé si no disfrutes.

-Que lluny queden aquells viatges de Fuentealbilla a Albacete amb el seu pare, sortint del col·le corrent amb l'entrepà. I els temps de La Masia, amb 13 anys. Ho va passar malament però va poder molt més la il·lusió de ser futbolista.

SEnDSí, sí. Quan vaig venir aquí ho tenia molt clar. A part de l'educació que m'ha donat la meva família, sóc una persona molt disciplinada, molt de saber el que he de fer. Vaig venir aquí a entrenar-me, a estudiar i a intentar ser jugador de futbol. Hi va haver moments molt durs, és clar. Però això val per a tothom, quan vols arribar a un lloc has de patir. Després la veritat és que el futbol m'ha donat moltíssim i, per descomptat, el Barça. Sóc el que sóc gràcies al Barça, m'ho ha donat tot a mi i a la meva família.

-També l'ha ajudat l'estil de joc que va imposar Cruyff en el club.

--Sí, segurament. Potser en un altre club m'hauria costat més o m'hauria quedat pel camí com tants altres, mai se sap. Però la filosofia del club t'ajuda a créixer, i després que hi hagi un entrenador que aposta per tu sent jove, és una mica estar en el moment oportú, no saps si tot això és sort o casualitat, però passa i al final trobes el premi que busques.

-Una bona imatge és la foto de Guardiola entregant-li el premi de la Nike Cup quan era un nen.

-És veritat. La tinc en un quadro. El Pep i el Laudrup sempre van ser els meus ídols i, bé, que amb 14 anys Guardiola et doni aquell trofeu, doncs imagineu's-ho... No hauria pensat mai que al cap d'uns anys seria el meu entrenador.

¿Com és? És una persona que s'entrega molt. Sap transmetre't molt bé les coses i el més important és que cada dia n'aprens alguna cosa. Et facilita molt la feina, quan tu no veus solucions al camp, ell sí que les hi veu.

-I, ara, tornar a començar.

-Sí, i tinc molt bones sensacions. Veig la gent molt bé, molt entregada. Aquest equip és especial, hem aconseguit un grup molt bo, en el sentit que podrem guanyar o perdre, però estar-hi, hi estarem des del principi fins al final. Lluitarem, ho donarem tot, el compromís no faltarà.

Notícies relacionades

«Al controlar la pilota, vaig notar el silenci»

Ibrahimovic se'n va al Milan a canvi de 24 milions

-Guardiola va demanar primer que la gent es cordés els cinturons i ara que es posi còmoda.

SEnDÉs que disfrutarem segur, tots. Serà difícil perquè cada any ho és més. Però sabem que no podem desaprofitar aquesta oportunitat o aquest moment per seguir guanyant.