¿Quan comença la Lliga?

Com a barcelonista, precisament, no tenia cap dubte que aquest era l'any d'Espanya.Valdés,Puyol,Piqué,Xavi,Iniesta,BusquetsiPedroja van anar a Sud-àfrica com a campions del món amb el Barça. Vostè i jo ja ho sabíem, i la premsa espanyola també ho sabia, pero només quan li convenia. ¿Se'n recorden, oi, que fa només dos mesos aquests jugadors, ara idolatrats, es veu que guanyaven perquè rebien ajudes arbitrals de la mà delVillarat? Ara no, ara ja són immortals. El cas és que l'estil d'aquests futbolistes era tan reconeixible que veure jugar Espanya era veure jugar el Barça.

Fins i tot calcaven els gols: el dePuyolcontra Alemanya ja li va fer al Madrid en el 2-6, i el gol d'Iniestain extremis, corrent esbojarrat cap al córner… hum, ¿de què em sona?

Com a català tampoc hi ha hagut cap novetat. Ja hi estem acostumats. Després de tenir un munt de campions del món o olímpics catalans en bàsquet, waterpolo, hoquei patins i no sé quantes disciplines més, que la final del Mundial de futbol l'acabessin jugant sis catalans no és cap sorpresa.

Però tot això, sent motius d'alegria, m'agafa tip, com aLluís Llach, i sentimentalment molt lluny. No és d'ara. En primer lloc, perquè la pàtria és de lliure elecció, i en canvi l'equip nacional és obligatori. La raó per la qual Catalunya no pot competir oficialment al món és perquè existeix la selecció espanyola. I en comptes de deixar que els esportistes escullin en llibertat a quin equip volen jugar (¿no són tan amants de la llibertat tots aquests que criden?) la resposta és l'alineació amb Espanya. Això, o renunciar-hi a jugar, amb tota la criminalització que li esperaria al pobre esportista que gosés fer el primer pas endavant.

Però a més, la recent sentència del desprestigiat Tribunal Constitucional espanyol ha deixat un escàs marge per als territoris intermedis. Ara han posat per escrit el que ens havien dit de paraula des de la dreta i des de l'esquerra: que Espanya no es considera ni es considerarà mai a ella mateixa un estat plurinacional.

En conseqüència, targeta vermella als que proposaven amb una bona fe, gairebé ingènua, l'existència constitucionalment reconeguda de Catalunya com a nació. Això és impossible, tant se val que la història reconegui la realitat nacional de Catalunya des de fa mil anys. Ho van ratificar els catalans en referèndum però als jutges no els ha tremolat el pols a l'hora de carregar-s'ho i recordar allò de la indissolubilitat. Massa greu i massa recent perquè molts catalans tinguin cap alegria a com-

Notícies relacionades

La pressió del Reial Madrid i l’AFE va sentenciar el duel de Miami

I és que gols són amors

partir.

Res que impedeixi felicitar els que se sentin campions. I a la vista del nivell dels esportistes catalans, res que impedeixi somiar. H