111 anys d'història barcelonista

M'he estat escrivint aquests dies amb els meus amics que són socis del Barca i ens ha canviat el to. Durant la temporada havíem intercanviat felicitacions i comentaris impublicables sobre els rivals. Ara els noto tensos. Com si demà, en comptes de donar el vot, anessin a donar una lliçó.

Les aigües subterrànies del club baixen crescudes, i més d'un anirà a votar amb ganes i a la contra. Alguns votaran Rosell perquè no suporten Laporta ni Cruyff i tenen ganes de contestar les formes i l'independentisme de l'un i la presidència d'honor de l'altre. A d'altres, el suport de Núnez a Rosell els ha servit per reafirmar-se que aquest és el candidat escollit per convertir Laporta en un accident i que un dels nostres continuï a la llotja. Vaja, que veuen Rosell com Duran Lleida: l'home que té la millor premsa i que més tranquil·litza els mercats. Entre aquests, la majoria es decanta per Ingla. Els sembla que representa la continuïtat més ben articulada del model guanyador i global d'aquests anys, però sense «lloros» ni «que n'aprenguin», encara que haurien preferit Soriano i menys atacs a Rosell. A tots els ha sorprès gratament Benedito, i Ferrer els ha semblat una extensió inarticulada de Laporta. Però tinc la impressió que la campanya ha canviat poques posicions de partida.

Si guanya Rosell, es confirmarà que al Barca, com en les societats democràtiques modernes, cada vegada és més freqüent el vot zàping, sobretot si el candidat guanyador ha sabut treballar. I sense oblidar que el canvi de president ja va estar a punt de produir-se fa dos anys amb el vot de censura.

Notícies relacionades

Alcaraz s’acomiada en quarts de final i deixa orfe Madrid

Una regatista d’estirp a l’equip espanyol

La campanya s'ha jugat de fons sobre vells antagonismes i ha girat al voltant de Laporta i el seu famós model, sense que ningú s'hagi atrevit a renegar-ne obertament. De fet, encara que el model hagi tingut pares (inclosos els quatre candidats, encara que amb diversos graus de paternitat) i sigui perfeccionable, serà irrepetible perquè part del model ha estat el seu president. Laporta va arribar a la presidència després d'un duríssim intercanvi de cops amb un president gairebé vitalici. I sense una personalitat molt acusada no es fa fora els Boixos Nois, ni s'aguanta la moció de censura ni es confia en un inexpert Guardiola.

No ens hauríem de confondre quan diem que un president no ha de ser intervencionista. De fet, per això l'escullen els socis, perquè intervingui, també en el terreny esportiu, on és tan obligatori que inspiri la filosofia com que s'estigui de jugar d'entrenador. El nou president ho ha de ser amb les seves idees, però farà bé si recorda les lliçons de la història, tant la més antiga com la més recent. Corresponsal de TV-3 als EUA