Joan Balcells: «No vaig ser l'heroi del Sant Jordi, va ser un èxit de tot l'equip»

Va ser rei per uns dies. Joan Balcells (Barcelona, 1975) va ser un dels quatre integrants de l’equip (juntament amb Albert Costa, Juan Carlos Ferrero i Àlex Corretja) que, el 2000 i al Palau Sant Jordi de Barcelona, va aconseguir la primera de les tres enciameres de plata que Espanya ja té a les seves vitrines. Era el més desconegut i, no obstant, va ser un dels més determinants, al guanyar amb Corretja el partit de dobles als australians Mark Woodforde i Sandon Stolle. Va desaparèixer de les pistes tres anys després, però el record d’aquell cap de setmana l’acompanyarà sempre.

–¿Què recorda d’aquella final davant Austràlia, a Barcelona?

–Tinc una memòria un pèl difusa, perquè se’m barregen els records amb les imatges que he vist després. Però les sensacions hi són, i són molt bones. Recordo l’emoció que hi havia durant el partit, amb tota la gent recolzant i ajudant-nos. Va ser espectacular. Era el resultat del treball d’un grup en què ens enteníem molt bé i teníem molta il·lusió.

Del seu partit de dobles, ¿amb què es queda?

–Sobretot amb l’últim punt. Teníem unmatch ballamb el meu servei i la gent no parava de cridar i d’animar. Jo ni tan sols vaig esperar el moment que callessin. Vaig sacar de seguida i vaig pensar: ¡vinga, endavant, i que això s’acabi com més aviat millor!

–¿Es va sentir l’heroi d’aquella final?

-No, què va. Vam guanyar un punt, el del doble, que val igual que un individual. No vaig ser l’heroi, va ser l’èxit de tot l’equip. Per exemple, Ferrero va guanyar dos punts. Però ell tampoc es va sentir l’heroi. Érem un equip, vam ser tots els que vam guanyar els partits per aconseguir el títol.

–¿Quin va ser el moment més tens que recorda d’aquell 2000?

–Costa havia perdut el primer partit amb Hewitt i la cosa apuntava difícil, perquè a més Rafter va guanyar el primer set a Ferrero i el va portar al desempat en el segon. L’eliminatòria estava penjant d’un fil. Va ser un moment delicat. Però Ferrero va lluitar com un animal, va treure el segon set i va acabar enrampant Rafter.

–Després de la glòria del títol, ¿com va portar passar a un segon pla?

–Amb normalitat. El 2002 vaig arribar a una final a Scottsdale, però vaig començar a tenir problemes als peus, estava perjudicat físicament i veus que comences a perdre amb gent amb qui no et tocaria caure. No vaig voler passar una altra vegada pel quiròfan i a finals del 2003 em vaig retirar.

–¿Com va ser la seva vida llavors?

–Durant un temps no vaig fer gran cosa. Això sí, em vaig casar, ara tinc una nena de gairebé tres anys i, fa uns cinc anys, vaig començar a treballar a l’Acadèmia Sánchez-Casal, on havia entrenat gairebé tota la vida, i m’encarrego d’un grup de tennistes joves, de 15 a 22 anys, que volen començar a jugar professionalment.

–¿Què intenta transmetre’ls?

–Que han de treballar molt perquè, com tot en la vida, sense esforç no s’aconsegueix res i, si s’aconsegueix, té poc valor.

–¿I els parla de quan va ser el primer espanyol que va guanyar Federer?

–Només quan m’ho pregunten, no en presumeixo. Ell tenia 17 anys i jo 23. Ell era el millor júnior del món, i jo, el número 100 de l’ATP. El vaig guanyar en dos sets. Ja vaig veure que jugava molt bé, però tampoc esperava que arribés tan, tan lluny.

Notícies relacionades

França és massa equip per a Espanya en la tornada a Catalunya

Márquez: "A Àustria sempre hi guanya una moto vermella, i jo ara en porto una"

–¿Què espera de la final davant la República Txeca?

–Hauríem de guanyar, ¿no? Mirant el rànquing i els resultats, sobre el paper no hi ha color. Però s’ha de jugar. És un tòpic, però és veritat: no ens podem confiar. Mirant-ho des de la distància, el 2000, amb tres tennistes entre els 10 millors del món, a casa i sobre terra, també estàvem obligats a vèncer. Ara passa el mateix. Nadal gairebé és capaç de guanyar la Copa Davis ell sol. Però s’han de jugar els partits.