Barça i Espanyol empaten en un derbi apagat que no aixeca els ànims per a la Champions

El derbi es va tancar entre mocadors. No, no eren per a Laporta ni per a Rijkaard, ni tan sols per a l'Espanyol. Eren per a Pérez Lasa, un d'aquests àrbitres que en lloc de repartir justícia, reparteix zitzània. Un final a l'altura d'un derbi tristoi (0-0), que va deixar el Barça més aferrat que mai a les orelles de la Champions i que li va permetre a l'Espanyol frenar la seva caiguda en picat. La Lliga va seguir passant de llarg per als culers, a qui no els queda res més que esperar el Manchester amb la forçada esperança que l'equip pugui sortir del forat en què està ficat i aixequi el cap orgullós per marxar junts a Moscou.

El Barça se'n va anar a dormir a 8 punts del Madrid, que avui a Santander té l'ocasió de clavar-li el tret definitiu si és que no l'ha clavat ja i tancar definitivament els comptes de la lletera, si és que hi ha algú que encara té ànims per fer-los. El mateix equip que ha sumat 7 punts de 24 a la Lliga s'enfronta ara al repte de convertir-se en un altre i esclafar la Champions als morros del Manchester. El United, en canvi, no necessita ser un altre. En té prou de ser el mateix que té la Premier a l'abast, després que ahir salvés un punt davant el Blackburn en el minut 88, pendent del mà a mà que disputarà la setmana que ve al camp del Chelsea, enmig del cara a cara amb el Barça.

Fidel a l'estat dels uns i dels altres, el derbi va quedar lluny del de la temporada passada, quan el Barça es jugava la Lliga i no se la va saber quedar. Tamudo passa per ser qui els la va prendre, però l'única veritat és que la va perdre ell solet.

QÜESTIÓ D'ORGULL

Ahir al vespre, la Lliga no estava en joc, o això és el que semblava. Al Barça li queda molt lluny, i a l'Espanyol se li ha escapat una il.lusió darrere l'altra, després d'haver deixat enrere de seguida el fantasma del descens. Va ser a les portes d'Europa i, quan va mirar cap amunt, va començar a caure. Així que, per als periquitos, el derbi era cosa d'orgull, de posar el fre i acabar amb aquest descens tan vergonyós. I al Camp Nou hi va anar a fer això, a clavar un peu a terra i no sortir-ne malparat.

Total, que el partit va quedar en poca cosa, sobretot a l'inici de la primera part, amb els dos equips ensopits. L'estadi també estava adormit, gairebé sense periquitos a la vista, seguint l'exemple del seu president, Sánchez Llibre. Una cosa és donar-se la mà amb Laporta per compromís i una altra de diferent és desfer el camí i asseure's a la llotja, al costat del seu col.lega, no fos cas que prediquin amb l'exemple i ofereixin una imatge amistosa. Sí que hi era Xavier Sala Martín, com sempre, sense ànim de passar desapercebut, malgrat haver parlat més del compte. Però, com passa amb gairebé tot en aquest club, l'autogestió ha deixat en no-res aquesta ficada de pota.

Amb més pena que glòria, van córrer els minuts, sense que el Barça Iniesta va centrar de forma senzilla, però eficaç, i va saltar Etoo per picar de cap, però no hi va arribar. I Kameni es va aixecar per agafar la pilota amb elegància i solvència. Així, en una de les jugades finals del derbi, va quedar retratat el partit. El Barça va voler guanyar i fins i tot hauria pogut guanyar, però va topar amb un porter, el de l'Espanyol, a qui no se li van doblegar les mans en un vespre tempestuós, amb l'àrbitre que repartia targetes grogues com qui regala caramels a la porta d'una escola. I l'empat final no val a ningú. Al Barça no li serveix gens; a l'Espanyol, una mica.

Ni amb Messi. Ni amb Iniesta. Ni amb Bojan. Ni amb Etoo, que va tenir multitud d'ocasions i no la va encertar en cap. Van estar 90 minuts al camp i no van marcar ni un sol gol. Podrien haver estat tota la nit disparant i no marcar mai. El Barça ha perdut el do de fer gols. I així, és clar, és realment impossible guanyar els partits, com ha quedat demostrat en les dues últimes cites al Camp Nou: 0-0 contra el Getafe i 0-0 contra l'Espanyol.

Al principi, qualsevol semblança amb el derbi va resultar pura coincidència. Un nyap de partit en els primers 20 minuts. No va millorar gaire després, és cert, però almenys es va veure alguna cosa. Venint del no res, alguna cosa sembla una immensitat. Alguna cosa van ser les ocasions de Gudjohnsen, imprecís l'islandès, el xut que va repel.lir el travesser de Zambrotta, atrevit l'italià, o el cop de cap de Xavi, intel.ligent com sempre, el centrecampista. Tot això va succeir en tres minuts escassos, mentre Valverde, el tècnic de l'Espanyol, es desesperava per la candidesa i innocència dels seus jugadors, que a penes van espantar Valdés, el meta blaugrana, amb un parell de xuts des de fora de l'àrea.

Relatant que la millor ovació de la primera part la va dedicar el Camp Nou a Messi quan va cavalcar per la banda per escalfar els músculs ja està tot dit. Fins llavors, passades absurdament fallades, controls increïblement errats i un partit que no semblava de Primera Divisió. L'Espanyol estava insípid. Sense gràcia. Ensopit, sense que els canvis de Valverde en l'alineació (van entrar Rufete i Coro en lloc de Valdo i Riera) sacsegessin l'equip blanc-i-blau.

Notícies relacionades

Joan García, el porter de l'Espanyol, sobre el seu futur i l'interès del Barça: "Triaré el millor per a mi"

El FC Barcelona revela que ha venut 3.700 seients vip del Camp Nou per 335 milions d’euros

MESSI I INIESTA REVOLUCIONEN Després, ja a la segona meitat, quan Rijkaard va rescatar de la banqueta Messi i Iniesta, el partit va fer un tomb. Va ser tan diferent que Kameni es va transformar en l'heroi blanc-i-blau amb intervencions decisives. En a penes un quart d'hora, el Barça jugava molt més i força millor, i creava molt perill. Lògic. ¿Per què? Amb Messi i Iniesta és difícil, es podria dir que gairebé és impossible, que un equip no jugui bé a futbol. Però tot el que generaven tots dos ho desaprofitava després un inestable Etoo. Molt treballador, però massa xuts i cap gol. Com si Kameni, el seu compatriota, sabés, i de memòria, totes les dreceres del davanter blaugrana.

En aquells instants, l'Espanyol va presentar la dimissió, parapetat rere les fiables mans del seu porter, amb prou feines travessant el centre del camp, malgrat que Valverde va intentar reanimar-lo amb l'entrada de Rufete i Ewerthon. Però no hi va haver manera. També és veritat que passada la tempesta de l'arrencada de la segona part, el Barça es va anar apagant, es va anar consumint en la seva ineficàcia. Incapaç de trencar l'Espanyol, abandonat pel gol.