Contingut d'usuari Aquest contingut ha estat redactat per un usuari d'El Periódico i revisat, abans de publicar-se, per la redacció d'El Periódico.

"La UE veu la palla a l’ull aliè, però no la biga al seu"

Banderas europeas con la de la UE en primer término, ante el parlamento de Estrasburgo.

Banderas europeas con la de la UE en primer término, ante el parlamento de Estrasburgo. / EL PERIÓDICO

La Unió Europea acostuma a donar lliçons al món sobre democràcia, drets humans o governança. Però massa sovint oblida aplicar-se a si mateixa allò que exigeix als altres. Veu la palla a l’ull aliè, però no la biga al seu. Després de dècades d’existència, la UE no ha estat capaç de crear un veritable exèrcit europeu ni de desplegar una política de defensa comuna. Aquesta incapacitat no és menor: evidencia la manca de voluntat política real per avançar cap a una unió efectiva i sobirana, i deixa Europa en una posició de dependència permanent d’actors externs.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

A aquesta feblesa estructural s’hi afegeix una desconnexió creixent entre les institucions europees i la ciutadania. Molts europeus no perceben la UE com una instància propera ni representativa. Els privilegis de què gaudeixen funcionaris i dirigents europeus -sous elevadíssims, dietes i condicions opaques- contribueixen a aquesta sensació d’allunyament i de projecte elitista, més preocupat per la seva pròpia supervivència que pel benestar col·lectiu.

El problema de fons, però, és polític: la sobirania dels estats membres continua pesant més que qualsevol sobirania europea real, que de fet no existeix. L’exigència d’unanimitat en les decisions clau paralitza qualsevol intent de política comuna efectiva i projecta al món la imatge d’una Unió desunida, un simple 'paripé' institucional. Les directives europees sovint no es compleixen, i no passa res: no hi ha mecanismes reals de supervisió ni sanció que garanteixin la seva aplicació.

Ara que la desunió ha situat la UE en un paper cada cop més irrellevant en l’escenari internacional, és precisament quan caldria fer el pas decisiu: construir una UE real, sobirana, en què els estats renunciïn a una part substancial de la seva sobirania en favor d’un projecte comú fort. No fer-ho pot tenir conseqüències greus. En un món on el poder militar i econòmic s’imposa sense complexos, confiar cegament en l’OTAN o en una ONU cada cop més inoperant és una temeritat.

Sense capacitat pròpia de reacció, Europa queda exposada a les pressions -i eventualment a les agressions- de les grans potències. La UE no està a mig fer. El problema és que, mentre dubta, el temps s’esgota.

Participacions delslectors

Mésdebats