Rèplica a Eva Arderius: "Els gossos ja són ciutadans"

Llegeixo l’article d'Eva Arderius Campos a EL PERIÓDICO titulat 'Ciudadano perro'. Comença dient “escric entre lladrucs”…bé. Jo escric aquestes línies entre els crits de jovent del barri que acostumen a fer la trobada del dia a la zona infantil de sota de casa.

La diferencia és que no són les 19:00 h de la tarda, Eva, són les 00:00, i molesta, sí. Però els meus valors em recorden un cop més que vivim dins d’una gran ciutat, que som molts i molt atapeïts i que jo també sento, gairebé per obligació, les passes del meu veí de dalt, igual que el de sota meu deu sentir les meves passes.

Accepto i assumeixo que visc a la ciutat. Accepto i assumeixo que els nens criden , els adolescents juguen amb l’skate a sota de casa per la nit i que els gossos borden. I demano, sí. Demano pels que no poden demanar, demano avui tot el que puc pels d’ara i pels que vindran demà.

Demano i vull espai i reivindico el dret a poder-te fer nosa com potser tu me’n fas a mi. Demano banyar-me al mar amb la meva família, no pas que entenguis quin és el meu concepte de família, sinó el meu dret a ser-hi. Demano espai per córrer amb ells, prendre la fresca o fer un beure tenint-los al meu costat.

És senzill, tot molt fàcil. És una ciutat i vivim plegats. Tu tens drets, jo també. I no s’ha acabat aquí. Tenim molta feina per fer, mentre hi hagi algú que digui encara “hem perdut un tros de platja” o “acceptem” que viatgin amb nosaltres.

Mesurar les paraules i utilitzar-les amb rigor hauria de ser la base de qualsevol persona per escriure un article i una obligació indispensable i inexcusable en una periodista.

S’ha aconseguit un dret fonamental per a les persones que tenim gossos, com és el dret a desplaçar-se amb transport públic. A tu et molesta. Aquest fet diu molt d’una persona en termes de sensibilitat i empatia.

Ah! I no, no cal que en un futur els quatre potes tinguin condició de ciutadans. Tenint en compte la pròpia definició, ciutadà se’n diu de qui viu a la ciutat i dels que l’habiten. Per tant, ja ho són. A tu et sabrà greu però tenen els seus drets i els seus deures, com així ha de ser per a tothom.

A ningú no se li demana un carnet de civisme o de bon comportament, se li pressuposa. S’entén que la seva família s’encarregarà de traspassar-li els valors fonamentals de convivència, empatia i tolerància a parts iguals, valors que no sempre s’aconsegueix traslladar als humans. A la vista està. Quin greu.