"Quan els mestres criden, el país hauria d’escoltar"

Una vaga de docents mai és una bona notícia. No ho és perquè significa que alguna cosa essencial ha fallat abans. Cap mestre es lleva un matí pensant que el millor pla és deixar una aula buida, alterar famílies i perdre part del seu sou. Quan un col·lectiu, que es dedica precisament a sostenir el futur, decideix aturar-se, potser la pregunta no hauria de ser per què fan vaga, sinó per què han hagut d’arribar fins aquí.

La situació actual de l’educació a Catalunya no neix d’un dia per l’altre. Fa anys que s’acumulen dificultats que afecten el dia a dia dels centres: aules massa plenes, manca de recursos per atendre la diversitat, problemes per cobrir substitucions i un excés de burocràcia que resta temps a la tasca educativa. Segons dades del mateix Departament d’Educació, el sistema català escolaritza més d’un milió i mig d’alumnes, una realitat complexa que necessita una planificació i uns recursos a l’altura.

Per això, reduir les protestes docents a una simple demanda laboral és quedar-se només amb una part del problema. Les condicions en què treballen els mestres tenen una relació directa amb la qualitat de l’educació que reben els alumnes. Quan un docent reclama més temps per ensenyar i menys càrrega administrativa, defensa també una millor atenció a l’aula.

Quan demana més professionals de suport, pensa en aquells infants que necessiten un seguiment més personalitzat. Aquesta necessitat és especialment evident en centres que afronten una gran diversitat lingüística, social i educativa, on l’escola sovint assumeix un paper que va molt més enllà de transmetre continguts. Ara bé, la pregunta inevitable és: serveixen d’alguna cosa aquestes vagues?

La resposta no és senzilla. Una vaga rarament transforma un sistema en 24 hores, però sí que pot fer visibles problemes que durant massa temps queden amagats darrere de discursos optimistes i fotografies institucionals.