"Com a societat hem suspés, però vull pensar que com a persones no"

Arribarem a copsar que la vida és molt més que projectar i que el present és l'únic futur que tenim. Si no ens reconeixem en l'altre estem sols, tot i que el pols actual de la nostra societat ("desenvolupada" perquè és digital) s'imposa per tal de fer-nos creure que estem fictíciament acompanyats.

Ens tindrem els uns als altres quan deixem de mirar pantalles tan sovint i tornem a mirar-nos als ulls amb tota naturalitat i sense cap recel. Viure "en i per a" la comunitat és l'única manera de sobreviure i existir plenament. L' individualisme és botxí de l'empatia. Li talla el coll. I també el nostre.

Com ho podem fer? Començant pels més propers, escoltant activament i agafant el telèfon quan ens truquen. Escrivint cartes (em refereixo al gènere epistolar tradicional). No hi ha res tan reconfortant com recórrer amb la mirada una cal.ligrafia que neix del cor. Invertint temps de qualitat (i la qualitat del temps) en els altres i en nosaltres mateixos. El dins i el fora estan connectats.

Descartant les actituds i propostes tòxiques d'aquelles forces/formacions polítiques que només estiguin al servei de l'autocomplaença i el propi benefici. Ara mateix, em sembla que si fem un cribratge no en quedarien pas gaires... Sumant forces sempre en positiu i fent xarxa humana.

En definitiva: deixem de mirar-nos el melic, si us plau. És evident que com a societat hem suspès, de moment, però vull pensar que no com a persones. Us encoratjo a enfocar-nos entre tots i totes des d'una perspectiva basada en allò que podem/ens podem aportar, pensant en l'altre com el nostre mirall i no com la nostra paret.

Som éssers humans des que naixem fins que morim. En bona part, és a les nostres mans com decidim afrontar aquesta aventura/comèdia/drama que és la vida. Empoderem-nos i construïm. És urgent!