Així entra la Xina a l’any del conill

A finals de desembre, el Banc Mundial va rebaixar en una dècima el creixement de l’economia xinesa per al 2022, fins al 2,7%, i la seva previsió de creixement per al 2023 en dues dècimes més, fins al 4,3%. En la seva actualització de les previsions, l’organisme va advertir la possibilitat que les perspectives de creixement es continuïn deteriorant a causa de nous brots de covid i de les polítiques xineses de contenció de la pandèmia. Així mateix, va alertar que la tensió en el sector immobiliari xinès podria tenir repercussió en l’economia global. El debilitament de les perspectives econòmiques xineses arriba en un any en què, per primera vegada en les últimes tres dècades, la Xina no serà el motor del creixement asiàtic. 

El dia 22 començarà a la Xina l’any del conill. En aquest cicle de 12 signes del zodíac, l’últim any del conill va ser el 2011. Xi Jinping, doncs, és a només un any de completar el cicle. Investit com a nou líder xinès el 2012, any del drac, el seu tercer mandat finalitzarà el 2027. Amb un control absolut de les estructures de l’Estat i del Partit Comunista, ningú descarta que mantingui el poder passada aquesta data. És un fet rellevant que marcarà l’evolució de la Xina en les pròximes dècades. Sovint des d’Occident es titlla la Xina de dictadura, sense captar que, si bé es tracta d’un sistema polític de partit únic, en realitat, el lideratge era col·lectiu, basat en equilibris entre diferents famílies i estructures de l’Estat i del partit. El límit de mandats era un element d’aquest equilibri intern, considerat necessari després dels excessos de Mao Zedong. 

La Xina ha vist en les últimes dècades creixement econòmic i millora de les condicions de vida d’una gran majoria de la població, amb obertura i canvi en relació amb l’economia, coexistint direcció estatal amb iniciativa privada, però no en l’àmbit polític, en què el poder del Partit Comunista no es discuteix obertament. Tanmateix, durant els últims anys la concentració de poder en mans de Xi i el seu cercle s’ha consolidat, cosa que ha provocat la disminució del debat intern dins del partit i ha afavorit un discurs de caràcter nacionalista i, fins i tot, restrictiu cap a la iniciativa i llibertat individual, especialment de les minories ètniques. En aquest context de modificació de l’estructura política, la Xina afrontarà diversos reptes.

Internament, s’haurà de veure com afectarà la ràpida propagació de la pandèmia en una població majoritàriament no immunitzada. Segons ‘The Economist’, més d’un milió de persones poden perdre la vida a la Xina en els pròxims mesos. Un altre factor important és l’econòmic. Malgrat la reducció del creixement dels últims anys a causa de la pandèmia, la previsió és que la Xina sigui líder en PIB cap al 2035, si bé s’haurà de veure com l’envelliment de la població en relació amb la política del fill únic de dècades passades, conjuntament amn la més baixa natalitat actual, afecta l’economia xinesa a llarg termini. 

En aquest sentit, malgrat la comuna interdependència econòmica, la Xina i els EUA estan en contínua competència en diferents sectors, com el 5G, cadenes de subministrament, semiconductors i xips etc. Els dos països han establert mesures proteccionistes en els últims anys. En el cas xinès, internament sembla instal·lar-se certa preferència o retorn a la intervenció estatal en detriment de la iniciativa privada, especialment estrangera (circulació dual). És el cas de mercats com l’immobiliari, les acadèmies privades, la producció cultural o les plataformes tecnològiques, tots ells mercats en què el Govern ha intervingut de forma decidida. 

Pel que fa a l’àmbit extern, és probable que la Xina continuï la seva expansió econòmica invertint en altres països del sud global, si bé tots els ulls estaran posats a Taiwan. Amb un to més nacionalista que els líders que el van precedir, Xi ha esmentat més d’una vegada que la reunificació amb Taiwan no pot ser un problema que es deixi per a les pròximes generacions. 

No es pot menysprear la inversió militar xinesa de l’última dècada: el país compta ara mateix amb la força naval més nombrosa del món, la tercera força aèria i la capacitat de competir tant en la guerra a l’espai com al ciberespai. El 2035 es calcula que pugui rivalitzar amb els EUA i Rússia en arsenal nuclear. Tanmateix, i malgrat la creixent agressivitat verbal i diplomàtica, una possible invasió militar a Taiwan es veu ara menys probable que fa un any. La resposta dels països occidentals a la invasió de Rússia a Ucraïna ha demostrat a Beijing que la suposada decadència occidental no ha impedit una reacció decidida.

Tanmateix, és important entendre la geopolítica actual des del punt de vista xinès. La Xina imperial ha sigut l’actor polític central al sud-est asiàtic durant mil·lennis, acostumada a dissenyar les regles del joc fins a l’arribada occidental: la derrota en les guerres de l’opi i l’ocupació japonesa es coneix com els ‘cent anys d’humiliació nacional’. Així doncs, el que per a Occident és l’aparició de la Xina en l’escena internacional, des de la Xina és simplement una tornada a la seva posició hegemònica natural. 

Els pròxims anys seran claus per veure com evoluciona la Xina tant en el sistema polític com en termes econòmics, així com quin rol reclama en l’escenari internacional, amb la gran pregunta de si un xoc violent entre les grans potències és de caràcter inevitable.

Fa uns anys, les converses sobre la Xina tractaven d’oportunitats d’inversió, creixement... Avui, es parla d’economia enfonsada, deficient gestió de la covid i ciberautoritarisme. ¿Què ha passat durant aquests anys? ¿Tant ha canviat la situació?

Des de Deng Xiaoping, els diferents governs xinesos han donat prioritat al desenvolupament econòmic (és igual de quin color sigui el gat, mentre caci rates, va dir Deng), i la Xina ha mantingut un creixement econòmic mai vist, acompanyat de canvis socials molt accelerats.

Tot canvia quan Xi Jinpig pren el poder. Xi té la percepció que la Xina està adaptant el model socioeconòmic d’Occident, que ell considera esgotat. El cop de timó va quedar representat per al món sencer en la calculadíssima expulsió de l’expresident Hu Jintao del congrés del Partit Comunista. El missatge va ser molt clar: la vella guàrdia ha perdut tot el poder, aquí mano jo. Traduït, això significa que, a partir d’ara, la política i la ideologia passen per davant de l’economia. Ja no és igual de quin color sigui el gat.

L’exemple més clar: la gestió de la covid. Per motius polítics, mentre els països occidentals tornàvem a la normalitat, la població xinesa ha viscut en un estat de semiconfinament, amb un control de tots i cadascun dels seus ciutadans mitjançant codis QR. Els xinesos no tenien por de la covid, sinó que els sortís el QR vermell i se’ls emportessin a un centre de confinament del Govern. Ara s’ha obert, però tard i malament, cosa que està provocant moltes morts, tot i que mai se sabrà quantes perquè el Govern no en dona dades oficials.

A escala geopolítica, la relació entre els EUA i la Xina ha sigut una muntanya russa. De la inoperància d’Obama a la bogeria de Trump, que va aplicar sancions unilateralment per mirar de parar els peus a la Xina, però també va dividir el poble nord-americà com mai, va treure els EUA de les institucions que havien creat per liderar el món, va alienar els seus aliats i va deixar un buit com a líder mundial. Va ser com si Trump hagués eliminat la peça principal del trencaclosques mundial, i la Xina en tingués una altra que hi podia arribar a encaixar. Però en lloc d’acostar-se, la Xina es va allunyar d’Occident. Hong Kong, Xinjiang, l’estat policial, la gestió de la covid (principalment, la falta de transparència i la reacció desmesurada a qualsevol indici de crítica), la diplomàcia Wolf Warrior... l’opinió pública occidental ha empitjorat molt, cosa que dificulta moltíssim als seus governants poder establir-hi un diàleg constructiu.

A mesura que Xi consolidava el seu poder, la Xina apostava per una versió més agressiva. I quan es va produir l’assalt del Capitoli per part dels seguidors de Trump –probablement el ridícul més espantós dels EUA en la seva història– es van sentir reafirmats. Els republicans rebutjant el resultat de les eleccions, Jamiroquai i companyia passejant-se pels passadissos del Capitoli... Va ser la confirmació de totes les seves teories.

Però Biden, després d’un començament de mandat desastrós (gestió de la covid, Afganistan, sobreescalfament de l’economia, inflació...) ha aconseguit fer reviure la imatge que el món tenia dels EUA, almenys parcialment, sobretot gràcies a la invasió d’Ucraïna per part de Putin. La debilitat de Rússia va desconcertar els xinesos, Occident i el mateix Putin. Però el que més ha sorprès tothom ha sigut la reacció d’Europa i els EUA. Ningú a la Xina ni a Rússia esperava una reacció així d’uns països que veien acabats i en decadència, i ara mateix no hi ha dubte que el bloc occidental és molt més fort i està més unit que abans de la invasió. Aquesta dinàmica ha portat els EUA a realitzar accions abans impensables: a escala política, la visita de Nancy Pelosi a Taiwan; a escala econòmica, les restriccions d’exportació de determinats tipus de xips a la Xina

Aquesta reacció en bloc d’Occident probablement ha fet variar el full de ruta de la Xina. Com Xi ha dit diverses vegades, un dels seus principals objectius és reunificar Taiwan amb la mare pàtria. Però ara sap que hi hauria conseqüències, cosa que els obliga a replantejar-se l’escenari.

D’altra banda, la guerra, i sobretot la no victòria de Putin, va agafar els xinesos a contrapeu, obligats a no condemnar un conflicte que no desitjaven. Però s’hi han sabut adaptar ràpidament i molts han passat a veure Rússia com un Estat vassall: oli i gas per sota del preu de mercat, en un moment en què l’economia xinesa està patint per culpa de la gestió de la covid, a canvi de suport polític.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Així, les dues grans crisis d’aquests últims anys, la covid i la guerra a Ucraïna, han servit per reforçar la separació entre dos blocs. És una llàstima, perquè hi va haver un temps en què la Xina hauria pogut prendre una posició de cooperació i lideratge, i omplir el buit deixat per Trump. Però quan aquest es va emportar la peça més gran del trencaclosques, en van agafar una de quadrada i la van voler encaixar a martellades.

Xi Jinping continua aspirant a posar la Xina al centre del món, però ho té molt més difícil que abans. La percepció que es té de la Xina ha canviat radicalment, i ara els americans podrien tenir marge per tornar a omplir aquest buit, si aconsegueixen posar-se d’acord entre ells.