Escòcia, entre el Quebec i Catalunya

Malgrat que el referèndum que es planteja des d’Escòcia seria consultiu (o sigui, sense vinculació jurídica), el Suprem britànic considera que un resultat clar en aquest referèndum, ja que estaria investit d’oficialitat i emparat per la força del principi democràtic, disposaria d’una potent legitimitat democràtica que el dotaria de vinculació política. Aquest argument es recull en l’apartat 81 de la resolució del tribunal, un dels passatges més interessants d’aquesta opinió judicial.

Aquest paràgraf m’ha recordat el famós dictamen del Tribunal Suprem del Canadà sobre la secessió del Quebec, de 1998. El 2014, la sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre la declaració de sobirania del Parlament de Catalunya va negar la possibilitat que una comunitat autònoma pugui convocar unilateralment un referèndum d’autodeterminació, i va argüir que aquesta conclusió era «del mateix tenor» que allò que es desprenia de l’esmentat dictamen canadenc.

Contràriament, soc de l’opinió que la jurisprudència del tribunal espanyol més aviat desentona amb la melodia canadenca, ja que el tribunal canadenc no qüestiona les competències del Quebec per regular i celebrar referèndums de sobirania o independència. Altrament, malgrat que el tribunal britànic nega que Escòcia disposi d’aquestes competències, no rebutja la possibilitat de regular i celebrar aquest tipus de referèndums de manera acordada.

De fet, el referèndum escocès d’independència del 2014 va ser fruit d’un acord entre governs i es va vehicular a través de la transferència temporal i condicionada d’aquestes competències. Malgrat que el Brexit ha comportat un canvi fonamental de circumstàncies que justifica que des d’Edimburg es reclami celebrar un nou referèndum, el Brexit també ha comportat un enrenou polític que dificulta que des de Londres s’accepti aquesta reivindicació.

El tribunal espanyol no permet referèndums de sobirania i secessió sense una reforma constitucional prèvia, tot i que siguin acordats entre les institucions centrals i autonòmiques. Per consultar la ciutadania sobre aquestes matèries, tot i que el seu pronunciament no sigui vinculant, el tribunal exigeix una reforma constitucional per la impenetrable via de l’article 168 de la Constitució.

Segons el tribunal espanyol, no hi ha legitimitat més enllà de la legalitat, ni democràcia desvinculada dels procediments constitucionals, ni principi democràtic en tensió amb el principi de legalitat, ni majories democràtiques catalanes que legítimament puguin qüestionar la sobirania i unitat del poble espanyol. En canvi, segons el tribunal canadenc, hi pot haver diversos pobles dins d’una mateixa constitució que formen majories democràtiques igualment legítimes.

Malgrat ressaltar la rellevància de la legalitat com a font de legitimitat, el tribunal canadenc diu que un Estat no només hauria de respectar el dret: també s’hauria de dotar de legitimitat, cosa que requereix, en la seva cultura política, harmonitzar l’imperi del Dret amb les preferències democràtiques i els principis morals. A més, el Suprem canadenc afegeix que seria un error assimilar la legitimitat únicament a la voluntat sobirana o a la voluntat majoritària del conjunt de l’Estat.

La resolució recent del Suprem britànic se situa en algun punt entre el paradigma canadenc i l’espanyol. En l’esmentat apartat 81, el tribunal considera que, en la seva cultura constitucional i política, una expressió democràtica clara de l’electorat escocès probablement debilitaria la legitimitat democràtica de la Unió, i això comportaria conseqüències polítiques importants en relació amb la continuïtat de la Unió i la sobirania del parlament britànic.

Els Suprems britànic i canadenc semblen coincidir en el punt que la legitimitat democràtica és, en la cultura política i constitucional que en bona mesura comparteixen, un motor de canvi constitucional. Aquesta cultura fomenta una obligació politicoconstitucional d’acceptar o pactar vies per poder expressar de manera clara la voluntat democràtica de separar-se, com també una obligació posterior de negociar, especialment després de produir-se una expressió clara d’aquesta voluntat.

Segons la primera ministra escocesa, Nicola Sturgeon, si el referèndum no és legalment possible o políticament acordat, cal buscar altres vies democràtiques, constitucionals i legals perquè el poble escocès pugui expressar la seva voluntat. En aquest sentit, ja fa mesos que va anunciar que, si no podia fer un referèndum com cal, era partidària de celebrar unes eleccions encarades i llegides en clau referendària.

Notícies relacionades

¿Què és la llei de claredat a què ha fet referència Torrent?

¿Quant viuen els gats?

Els catalans ja sabem prou bé que les eleccions referendàries no són la panacea. Dit això, en comptes de fer un referèndum il·legal a la catalana, em sembla més raonable i responsable que s’opti per inferir la voluntat secessionista del poble escocès per mitjà d’eleccions. Com que possiblement unes eleccions soles no seran suficients per constatar una majoria clara a favor de la independència, caldrà superar una sèrie de tests electorals. La persistència serà, o hauria de ser, font de claredat.

Una reflexió més pròxima per acabar. Estic convençut que les preferències dels catalans sobre la independència queden més ben reflectides en les eleccions que en els referèndums del 2014 i 2017.