Jordi Mancebo: el doctor que pintava constel·lacions blaves

Uns mesos més tard, la meva parella, la periodista Núria Ferré, va entrevistar el doctor Mancebo a Betevé i gairebé es posen a plorar en directe quan la Núria li va explicar que ell m’havia salvat la vida. El vaig convidar una tarda al meu estudi, on la Núria i jo l’esperàvem, per brindar per la vida. Era un home molt discret, amb la mirada molt viva, sempre escoltant el que li deies. Va venir una segona vegada, jo li parlava de pintura, ell m’observava i em donava la seva opinió, sempre molt prudent. Em va explicar que venia d’una família humil, que tenien un taller i que l’olor de l’aiguarràs que utilitzo per pintar li era pròxima i familiar, el transportava en la seva infantesa. Ell anava amb metro, però com que érem veïns vaig acabar portant-lo amb moto, i pujar-hi crec que li feia una gràcia tremenda. M’explicava que el seu equip estava molt cansat, que necessitaven un descans. Li vaig posar una bata, però no de metge, sinó de pintor, i colors i pinzells al davant, i una tela. Aquell dia va pujar a la moto i es va emportar una pintura que recordo amb uns aires ‘mironians’, amb unes constel·lacions blaves, que eren les que tenia dins del seu cap. Sempre era un plaer conversar amb ell, entre pintures i pinzells, de pensaments abstractes, llum, color i forma.

Les trobades a El Gimnàs de les Arts, el meu estudi, eren com trobades furtives, on la conversa fluïa i eren molt interessants. De vegades s’hi incorporaven altres amistats, i la tertúlia s’ampliava. Tot sempre resultava fàcil i agradable.

Fa uns mesos em vaig trobar el Jordi pel barri i el vaig convidar a menjar, però em va explicar –m’ho va dir amb un somriure– que venia del notari. Li havien detectat un càncer i ho volia deixar tot lligat. Vam continuar trobant-nos, aprofitant tot el temps de les converses, perquè de sobte ja no teníem més crèdit, sabíem que les nostres trobades s’acabarien ben aviat. L’última visita la vaig fer jo, a casa seva, on havia penjat al passadís unes pintures d’una sèrie d’equilibristes que m’havia comprat, en què parlo precisament de com de bèstia que és la vida quan et fa avançar per la corda fluixa.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Ens vam anar enviant missatges, d’ànims i amistat, fins dimarts passat, quan des de Sardenya on estava de vacances amb la família li vaig enviar imatges de paisatges de l’illa, amb la promesa d’un brindis ben aviat. Ell em va contestar amb unes emoticones divertides i alegres, i aquestes van ser les últimes notícies que vaig tenir del Jordi fins que vaig saber que ens havia deixat.

Soc afortunat d’haver-lo conegut i disfrutat de la seva energia, m’agrada saber que el meu estudi ha sigut aquest últim any el seu lloc de refugi. Encara el veig arribant i deixant la seva motxilla, en qualsevol lloc. Se sentia com a casa i això ha sigut un immens plaer. Penso que ell sempre anava uns passos per davant de tot el món, i ara també. Et trobarem a faltar, Jordi. Una forta abraçada, amic.