Jamaica abans de Jamaica | + Història

Jamaica sempre ha tingut ambaixadors singulars que li han donat molta popularitat. El més conegut és el músic i gran icona del reggae Bob Marley i, més recentment, el velocista Usain Bolt també ha ajudat a promocionar el nom del seu país.

Ara bé, no tot és tan idíl·lic com sembla perquè és una illa amb una història enrevessada i plena de conflictes. Inicialment estava habitada pel poble radware i poc després també hi van arribar els arawak. Això passava aproximadament el 800 dC, però no se’n coneixen gaires detalls, perquè quan hi va desembarcar Cristòfor Colom el 1494, la corona castellana va colonitzar el territori i va esclavitzar la població autòctona. Entre els treballs forçats i les malalties que els van transmetre els invasors, els indígenes pràcticament van desaparèixer. Només va quedar un petit reducte a les zones muntanyoses de l’illa.

El 1654, en temps de Cromwell, Anglaterra va iniciar un procés d’expansió per terres americanes. La missió era conquerir com més terres millor i acabar amb l’hegemonia castellana. Va ser així com el 1655 Jamaica va canviar de mans. Els nous colons van fundar Port Royal, que es va convertir en la principal base d’operacions per als pirates. Entre ells va destacar Henry Morgan, que es va dedicar a assaltar tots els barcos castellans que va poder. Amb el botí dels abordatges va comprar plantacions de sucre, que durant el segle XVIII es va erigir com la principal activitat econòmica de l’illa.

La producció sucrera requeria molta mà d’obra i els britànics ho van solucionar amb el desplaçament massiu i forçat d’africans. N’hi havia tants que la proporció era d’un home lliure per 20 persones esclaves. Això feia freqüents les revoltes contra els explotadors i, amb cada nou aixecament, grups de fugitius s’instal·laven a les muntanyes. Allà es van barrejar amb els descendents dels arawaks i van donar origen al que en anglès s’anomena ‘maroons’ i en català, cimarrons. Les autoritats colonials els van perseguir per eliminar-los, però mai ho van aconseguir del tot.

Quan el 1834 es va prohibir l’esclavitud, l’illa va viure un període molt conflictiu marcat per la resistència dels grans terratinents blancs a acatar una llei que, de facto, posava punt final al seu lucratiu negoci i per les reivindicacions de les persones esclavitzades que defensaven la seva llibertat i reclamaven que els seus drets fossin reconeguts. Per complicar-ho encara més, el 1860, el sector sucrer va viure una crisi que va empitjorar més les coses.

A partir del segle XX, la població negra va començar a organitzar-se a través de formacions polítiques i sindicals. En aquest procés un dels personatges clau va ser Marcus Garvey, que ara està considerat un heroi nacional per als jamaicans. Poc després, durant la dècada de 1930, es van establir les bases del famós moviment rastafari, que va fer eclosió després de la Segona Guerra Mundial com a fenomen contracultural perquè va connectar amb el procés d’emancipació política i va servir com un instrument d’expressió de la identitat pròpia davant la imposada per l’administració colonial.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

A partir de 1945, després del conflicte bèl·lic, molts dels territoris d’ultramar que des de feia segles estaven ocupats per estats occidentals van reclamar i aconseguir la seva independència. Jamaica també hi era en aquesta lluita, però va haver de fer un llarg camí. Inicialment va quedar inclosa en la Federació de les Índies Occidentals, en la qual s’agrupaven diferents possessions britàniques de l’àrea caribenya. Finalment, el 1962, va reclamar l’emancipació total. De manera simbòlica, abans de la primera sessió del parlament celebrada el 6 d’agost, es va arriar la bandera britànica per hissar la del nou país. Malgrat tot, es va mantenir la reina Isabel II com a cap d’Estat i la nova Jamaica va entrar a formar part de la Commonwealth.

---

Nova bandera

Nova banderaPer triar la nova bandera es va convocar un concurs, al qual es van presentar uns 360 dissenys diferents. La proposta guanyadora tenia les barres horitzontals, però s’assemblava massa a la de Tanganyika (avui un estat desaparegut). Per això les barres es van transformar en una aspa. A més, és l’única bandera del món que no té blau, blanc o vermell entre els seus colors.