Barcelona: abans del 1992, 1888 i 1929 | + Història

Barcelona s’ha caracteritzat sempre per tenir una vitalitat social extraordinària i això s’ha traduït en moments esplendorosos. El problema és que no ha tingut el poder polític al seu servei per donar-li un impuls més gran. El fet de no ser capital d’un Estat, com és el cas de Madrid, París o Londres, ha fet necessari buscar excuses en els moments crucials perquè la ciutat fes un salt endavant. Com que aquí no hi ha reis ni presidents de república que vulguin deixar empremta, la societat civil se les ha hagut d’enginyar per convèncer el poder polític de torn perquè els donés un cop de mà. I és observant el passat amb aquesta visió de mirada llarga en la qual, junt amb els Jocs Olímpics del 1992, cal tenir en compte les Exposicions del 1888 i 1929.

La primera mostra va servir per desenredar i urbanitzar una zona que estava empantanegada des dels anys del Sexenni Democràtic. Quan el 1868 hi va haver el pronunciament militar progressista que va foragitar Isabel II, Barcelona ho va aprofitar per aconseguir la cessió de la Ciutadella, la fortalesa construïda per Felip V després del 1714 per vigilar els habitants de la capital catalana. El Govern espanyol del Sexenni va cedir oficialment aquella fortalesa obsoleta a la ciutat el desembre del 1869 i de seguida es va enderrocar. El problema era què es podia fer amb aquest nou espai i durant anys va quedar en els llimbs, fins que es va triar aquest espai per acollir l’Exposició del 1888. Allò va fer possible la culminació de la urbanització de l’àrea del Parc de la Ciutadella i els actuals passejos Lluís Companys i de Sant Joan, dues vies que completaven el projecte d’Eixample de Cerdà i permetien connectar amb els afores de la Vila de Gràcia i la zona anomenada Camp d’en Grassot.

Des d’aquell moment i fins als anys de la Primera Guerra Mundial, la ciutat va tenir prou espai per créixer i anar poblant la quadrícula, sobretot gràcies a les inversions d’algunes famílies burgeses que havien fet fortuna a Amèrica i dedicaven els seus guanys a promocions immobiliàries. I a més, ho van fer amb bon gust, gràcies a arquitectes modernistes de primera fila.

En la segona dècada del segle XX, Barcelona era una ciutat cosmopolita gràcies al port que connectava amb Amèrica i al tren que portava a França. Però necessitava un altre gran esdeveniment per consolidar-se i, sobretot, modernitzar-se. Per això es va posar en marxa la mostra del 1929. Llavors no hi havia res més avançat que l’electricitat i aquesta és la raó de per què la llum artificial va ser la gran protagonista del recinte firal, com es pot apreciar encara ara per les nits, amb els focus darrere del MNAC i la Font Màgica de Montjuïc. A més, amb l’excusa dels pavellons firals, Barcelona es va dotar d’unes instal·lacions en un espai oblidat que van convertir la ciutat en un referent del negoci de fires i congressos.

En realitat, la Barcelona dels anys vint era molt més ambiciosa i ja tenia entre cella i cella organitzar uns Jocs Olímpics. Amb aquest objectiu, al recinte expositiu es va construir un estadi i es va convidar Pierre de Coubertain i la resta del Comitè Olímpic Internacional a visitar la ciutat. La idea era optar als Jocs Olímpics del 1936, però el COI va escollir Berlín. Barcelona va haver d’esperar al 1992 per fer realitat el seu somni i, de passada, tornar a actualitzar la ciutat. Veurem què se’ls ocorre a les pròximes generacions per fer un altre pas de gegant.

---

Notícies relacionades

Les interioritats dels Jocs del Berlín nazi

¿Quant viuen els gats?

Olimpíada frustrada

L’elecció de la seu del 1936 es va realitzar el 1931, quan acabava de proclamar-se la 2a República. Davant la incertesa política, el COI va preferir Berlín, una ciutat considerada més estable; però el 1933 Hitler va arribar al poder i va convertir els Jocs en una exaltació nazi. Barcelona va intentar organitzar una alternativa olimpíada Popular, però la Guerra Civil ho va impedir.