Melilla i la Setmana Tràgica | + història

Precisament un juliol, el de 1909, Espanya va voler construir una línia ferroviària per connectar Melilla amb unes mines de ferro situades a uns vint quilòmetres. Això no va agradar a les tribus del Rif, que van atacar les obres. La reacció de Madrid no es va fer esperar i l’Exèrcit va iniciar una operació de persecució contra els assaltants que, al cap de pocs dies, van tornar a la càrrega amb més violència. Acabava d’esclatar l’anomenada guerra de Melilla.

Tot allò passava quan només feia 11 anys que Espanya havia perdut les colònies de Cuba, Puerto Rico i les Filipines. Més enllà del trauma identitari de veure’s humiliada per una potència emergent com els EUA, el desastre de 1898 havia deixat el país molt tocat econòmicament. Això es feia palpable en la situació de l’Exèrcit, que el 1909 era antiquat, mal equipat i anava curt d’efectius. Això sí, mantenia intacte l’orgull i l’obsessió colonialista.

Com que es volien assegurar els territoris africans a qualsevol preu per no perdre més territori, es va decidir mobilitzar els reservistes. Eren homes de la lleva de 1903, que ja feia temps que havien fet el servei militar (llavors obligatori), estaven casats, tenien fills i el seu salari era la principal font d’ingressos de la família. És veritat que hi havia l’opció de comprar l’exempció d’incorporar-se a files, però valia al voltant de 1.500 pessetes. Si es té en compte que el sou d’un obrer rondava les 5 pessetes diàries és fàcil imaginar que només els rics evitaven la guerra.

Això va indignar les classes populars, sobretot a Barcelona, perquè la majoria dels reservistes mobilitzats eren procedents de la capital catalana. La lectura que els obrers feien del conflicte era que el poder els utilitzava de carn de canó per defensar els interessos dels propietaris de l’empresa minera, participada per grans fortunes de l’època com el comte de Romanones, el marquès de Comillas i el comte de Güell. Evidentment, aquests tenien prou diners per evitar que els seus fills anessin al front.

Diferents sindicats i partits polítics republicans van organitzar manifestacions i el 26 de juliol es va convocar una vaga general que va ser un èxit. Les primeres hores del dia van transcórrer sense problemes, però al capvespre van esclatar els primers disturbis. Ja es va veure que allò no era una simple protesta contra la mobilització dels reservistes. Allà havia niat la impotència de dècades de desigualtats i injustícies que es va bolcar de forma violenta sobretot contra un objectiu: l’Església. Tant el dilluns 26 a la nit com els dies posteriors a tot Barcelona es van cremar temples i convents perquè les classes populars consideraven que l’estament eclesiàstic donava cobertura als rics.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

El Govern va declarar l’estat de guerra a Barcelona i els manifestants van omplir el carrer de barricades. Els disturbis es van allargar fins al 2 d’agost i l’episodi va passar a la història com la Setmana Tràgica. A més de les propietats de l’Església calcinades, hi va haver un centenar de morts i una dura repressió contra la classe obrera. Es van processar gairebé dues mil persones, es van fer desenes de consells de guerra i es van decretar cinc condemnes a mort. Entre els afusellats hi havia el pedagog Francesc Ferrer Guàrdia, acusat de ser l’instigador dels fets malgrat no ser a Barcelona durant aquells dies. El seu crim era ser anarquista, lliurepensador i criticar l’ordre establert dels privilegiats.

---

Ciutats industrials

Tot i que quan es parla de la Setmana Tràgica sempre es focalitza a Barcelona, altres localitats es van afegir a les protestes. Sobretot les que tenien sectors industrials importants com ara Sabadell o Badalona. També hi hagué conflictes a Sant Feliu de Guíxols, Palamós, Palafrugell i Cassà de la Selva perquè llavors eren l’epicentre de la producció surera.