La Cloaca Maxima | + Història

La més famosa de totes les que han existit al llarg de la història és la romana Cloaca Maxima, que en llatí literalment vol dir “la claveguera més gran”. La seva construcció va ser un prodigi de l’enginyeria que després de tants i tants anys encara fascina als investigadors. Els nostres clixés mentals, construïts a base de llegir Astèrix i veure pèplums, ens fan imaginar que la ciutat eterna sempre va ser la urbs més gran de l’antiguitat. Però allò només és una petita part de la seva llarguíssima història. Inicialment era un modest assentament humà a prop del riu Tíber, que va anar creixent mica en mica. Així, abans de ser Imperi va ser República, i abans de República va ser Monarquia. Tot i que les primeres dinasties es remunten al segle IX aC, nosaltres ens interessem pels últims coronats: Tarquini Prisc, Servi Tul•li i Luci Tarquini. Aquests tres van posar els fonaments de la Roma clàssica que ara coneixem. 

Com que en temps de Prisc les coses anaven bé, la població augmentava. Només hi havia un petit problema: no hi havia espai per expandir-se, perquè les periòdiques crescudes del Tíber convertien les zones de les ribes en aiguamolls impossibles d’habitar. Davant d’aquest problema l’única opció va ser començar a drenar els terrenys i canalitzar l’aigua per eixamplar la ciutat a la zona on hi acabaria havent el fòrum. Servi Tul•li va continuar la tasca, però qui hi va tenir un paper més destacat va ser el darrer monarca, Luci Tarquini. Que hagi passat a la posteritat amb el sobrenom del Superb ja dóna alguna pista de com va ser recordat pels seus súbdits. Els predecessors al tron havien portat a terme obres remarcables però ell les va superar amb escreix al realitzar una obra pública com mai abans s’havia vist a la península itàlica. És cert que comparat amb altres civilitzacions com l’Egipte dels faraons, construir un canal de blocs per on fer passar l’aigua era poca cosa, però per als romans allò va ser una proesa.

Val a dir que l’execució del projecte era un repte molt dur, perquè suposava treballar en zones humides, a mercè dels insectes i de les malalties infeccioses. L’arqueòleg John Hopkins, autor d’una tesi doctoral sobre els orígens de la Cloaca Maxima, explica que alguns obrers van arribar a suïcidar-se quan sabien que els enviaven allà. De fet, per evitar revoltes, el Superb va ordenar penes de crucifixió per a tots aquells que es neguessin a obeir la seva crida a la feina. 

Tant els arqueòlegs com els estudiosos de la història de l’enginyeria es pregunten perquè el rei va voler fer una obra tan colossal, quan hagués pogut optar per solucions més senzilles i menys costoses. Creuen que la raó de fons que va empènyer el Superb a portar a terme aquell projecte era la voluntat de demostrar que el seu poder era tan gran que, fins i tot, tenia els mitjans per dominar les crescudes del Tíber. A això calia sumar-hi el fet que pensava en la ciutat més enllà del seu regnat. Sabia que Roma el sobreviuria i aquella canalització n’afavoriria el creixement per terrenys on fins aleshores no s’havia pogut edificar. A més, és clar, que tothom recordaria qui ho havia fet possible, i així Luci Tarquini el Superb es garantiria passar a la posteritat. I aquí estem, 2500 anys després parlant-ne en un diari del segle XXI. El que no sabem és si succeirà el mateix amb els arquitectes de les nostres actuals i metafòriques “clavegueres de l’estat”. S’admeten apostes.

---

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Clavegueram cobert

Després de la seva construcció, a mesura que Roma s’anava convertint en la ciutat més gran de l’antiguitat, el clavegueram era millorat i ampliat sense descans. Un dels moments culminants es va viure el s. II aC, quan es va cobrir perquè deixés de ser un focus d’epidèmies. Ara, tants segles després, la Cloaca Maxima encara fa servei, tal i com Tarquini havia previst.