Obituari Obituari Informa de la defunció d'un individu, proporcionant un relat imparcial de la vida, controvèrsies i èxits de la persona.

Rafael Aracil, mestre d’historiadors

Aracil (1941-2022) va ser pare d’un munt d’historiadores i d’historiadors que tenim l’orgull d’haver-lo tingut com a mestre i d'estimar-lo com a persona

Archivo / Joan Cortadellas

«Aracil, el vull al meu costat, així que ja pot fer les maletes.» El doctor Emili Giralt havia guanyat la càtedra d’Història Contemporània a la Universitat de Barcelona i havia posat l’ull en aquell espavilat estudiant que li havia donat un cop de mà en l’organització del I Congrés d’Història del País Valencià l’abril de 1971. Tot un èxit acadèmic i polític. Llavors, la presència de professors catalans, que buscaven la promoció a la Universitat de València, va revelar un fort sentiment valencianista amb un marc referencial d’estudi propi –i, per a alguns, polític– vinculat a la idea dels Països Catalans, pregonada per Joan Fuster. Els valencians havien deixat de mirar a Madrid per reflectir-se en Barcelona.Rafael Aracil Martí va néixer a Alcoi el 1940. D’una família d’industrials del sector tèxtil que havia anat a menys, amb una salut precària que el va portar a un sanatori per a tuberculosos a prop de Madrid, el jove llicenciat en Filosofia i Lletres i la seva companya de vida, Mila García Bonafé (professora de gimnàstica i futura catedràtica de l’INEF), van aprofitar l’oportunitat que els oferia el deixeble de Jaume Vicens i Vives i van agafar un tren sense bitllet de tornada. La millor decisió de la seva vida. Catalunya els ho donarà tot i ells ho tornaran amb escreix sense renunciar al deix valencià.

En el curs 1971-1972, Aracil s’estrenava com a professor a la UB. Ernest Lluch el va albergar i aviat es va integrar en un grup de joves i brillants professors d’economia (Francesc Artal, Carme Massana, Emili Gasch, Francesc Roca, Carme Sans, Muriel Casals...), amb qui compartia el marc teòric i metodològic (també polític) de la lluita de classes i de la construcció nacional catalana. Bon coneixedor de la producció historiogràfica del món anglosaxó, francès i italià, Aracil va sobresortir en la història econòmica espanyola i universal i en la divulgació del marxisme britànic, del qual fins i tot va traduir (amb el seu cunyat, Mario García Bonafé) alguns textos amb el títol ‘Cap a una història socialista’ (1984).

La seva tesi doctoral es va focalitzar en el procés d’industrialització valencià. Així mateix, Aracil va ser pioner en els estudis d’arqueologia industrial. Va recolzar el doctor Giralt, al costat d’Antoni Segura, Jaume Suau i Llorenç Ferrer, en la creació del Centre d’Estudis d’Història Rural (1977) i en la revista ‘Estudis d’Història Agrària’. Als anys noranta va obrir dos nous camps relacionats amb la història del present –amb la publicació d’un manual amb els professors Joan Oliver i Antoni Segura– i l’alimentació –amb la creació el 1997 de la Càtedra Sent Soví (pel receptari de cuina publicat en català l’any 1324, conservat a la UB) d’alimentació i cuina mediterrània–. Aracil es va jubilar amb una petita joia dedicada a la seva terra: ‘El País Valencià sota les bombes (1936-1939)’, publicada el 2010 amb Joan Villarroya

Notícies relacionades

El professor Aracil és conegut i apreciat, sobretot pel personal d’administració i serveis, pels diversos càrrecs de gestió acadèmica per qui va ser elegit. Destaquen la seva etapa com a degà de la Facultat de Geografia i Història (1992-1998) –de la qual ens va deixar un quadro trencador de Joan Hernández Pijoan, dibuixat tan sols amb el traç del seu nas de boxejador i un parell de rínxols sobre un fons blanc– i sobretot el seu llarg període de direcció del Centre d’Estudis Històrics Internacionals (1998-2010), fundat per Vicens el 1949 i reflotat per Giralt el 1972. El tàndem Aracil i Segura va donar una nou impuls al CEHI des del Pabelló de la República en els àmbits de la recuperació de fons documentals, en la investigació del període republicà, de la Guerra Civil, del franquisme i de la transició a la democràcia i en la transferència de coneixement a través de cursos, publicacions i exposicions.

Net de Jaume Vicens i Vives, fill d’Emili Giralt, parella d’Antoni Segura i pare d’un munt d’historiadores i d’historiadors que tenim l’orgull d’haver-lo tingut com a mestre i d'estimar-lo com a persona, Aracil era un home cult, sensible i curiós, ‘bon vivant’ i amb un patrimoni envejable d’amics i amigues, compromès amb el treball i que va saber crear escola de professió, de ciutadania i de vida.

Temes:

Història Obituaris

Inicia sessió 0 Comentaris

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia