Manual per afrontar el TDAH del vostre fill

En el Club d’Educació i Criança de EL PERIÓDICO avui us parlem de la interessantíssima xerrada que María José Mas, pediatra, neuropediatra, divulgadora científica i autora de ‘El cerebro en su laberinto’ (Next Door Publishers), va oferir fa uns dies a les xarxes socials sota el marc de les #CharlasEducativas, una iniciativa de la professora universitària Ingrid Mosquera. La ponència de la doctora –disponible en la seva web– va servir per desmuntar mites i oferir informació útil a pares i mares que tinguin sospites que alguna cosa no va bé amb els seus fills.

Normalment, els progenitors acudeixen a la consulta moguts per un fracàs escolar, que, amb tota probabilitat, amaga alguna cosa al darrere. No és fàcil identificar i diagnosticar el TDAH. «No hi ha marcadors biològics que el detectin. No es pot veure en una anàlisi o en una radiografia», afirma la doctora Mas. El TDAH és tan complex que es pot confondre amb altres trastorns. L’epilèpsia, per exemple. O l’autisme. O una cosa tan senzilla com falta de descans nocturn, que provoca que el nen estigui tan esgotat que l’endemà no pari quiet. O un problema emocional derivat d’una situació familiar molt complicada.

No hi ha un únic perfil, però l’Organització Mundial de la Salut (OMS) acota el TDAH en tres criteris clínics: falta d’atenció o dificultat per mantenir-la, una resposta impulsiva al que passa al voltant i un moviment intens. «El problema és que no hi ha una línia clara. Hi ha moltes zones grises i diferents graus. L’únic que podem fer els metges és basar-nos en l’observació de la conducta. És a dir, el comportament, l’acció cognitiva i la motora», explica la divulgadora Mas.

Tots els nens petits són moguts, així que si el TDAH és lleu pot passar desapercebut. Abans dels sis anys és molt complicat fer-ne un diagnòstic, tot i que si hi ha símptomes evidents, s’hauria de fer abans.

La doctora Mas insisteix en el que ella anomena «la mirada del nen amb TDAH», un xavalet que busca acceptació i no la troba. «És injust perquè al nen tota l’estona li diuen que actua malament, però ell no entén què és el que fa malament».

Tractament farmacològic

En molts casos, el tractament farmacològic és necessari. Correspon a l’especialista, ja sigui el neuropediatre o el psiquiatre infantil, prendre la decisió sobre la medicina que ha de prendre el pacient. El tractament mèdic ha d’anar acompanyat pel pedagògic i pel psicològic.

Com en tots els problemes de neurodesenvolupament, l’escola i els docents són part fonamental en l’atenció que ha de rebre un nen amb TDAH.

Un nen amb TDAH té problemes amb l’atenció, que és molt complexa, tot i que existeixen dos tipus bàsics: la selectiva (triar l’estímul més important de tots els que estem rebent) i la sostinguda (mantenir-la). «Un bona pràctica per part dels professors és, per exemple, posar els alumnes amb TDAH a primera fila i no gaire a prop de la finestra per evitar distraccions. També és recomanable tenir els pupitres ordenats i no amb 50 quaderns a sobre», afirma l’especialista.

El professor ha d’ajudar a organitzar la informació que rep l’alumne amb TDAH. Però és una tasca complexa en què no haurien d’estar sols. «Estic a favor de la inclusió, però la inclusió exigeix dotar els docents de recursos i material», afirma la doctora, que exigeix que els mestres rebin el recolzament dels orientadors pedagògics de l’escola per traçar un pla individual, ja sigui curricular o metodològic.

La doctora Mas conclou que la societat ha de canviar la mirada cap a aquest tipus de pacients. Precisament, per oferir informació i desmuntar mites, la periodista Milagros Martín-Lunas Gorriti acaba de publicar el llibre ‘Mi vida con un TDAH’, en què –acompanyada pels comentaris del metge César Soutullo– narra la seva experiència com a «mare d’un príncep» amb aquest trastorn.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Després de notar coses rares en el seu nadó i sentir-se frustrada com a mare, el diagnòstic va ser un cop però, almenys, va ser l’evidència científica que alguna cosa no anava bé en el neurodesenvolupament del seu príncep. «Per fi algú m’entenia i em donava la raó. fins aleshores, la tònica havia sigut la contrària: no ets bona mare, no el saps educar, el teu fill té la síndrome de l’emperador».

«El meu fill –continua la periodista– era el terror del parc, rebutjava l’escola i no volia aprendre. El meu sisè sentit em deia que alguna cosa no anava a l’hora. Estava farta que a l’escola em diguessin que no passava res, que tot anava bé». A partir del diagnòstic, la Milagros va començar una lluita sense treva per la salut del seu fill. Conscient del túnel que travessen moltes famílies, ha escrit el llibre per ajudar-los i dir-los que no estan sols.