L’oblit que porta a l’abisme I + Història

Això també passarà amb la nostra història contemporània. El que van viure els nostres avis i besavis s’esfumarà. Fets terribles seran minimitzats o banalitzats perquè ja no tenim el seu testimoni que ens els expliqui. És el que està a punt de passar amb l’extermini nazi durant la Segona Guerra Mundial, un mecanisme precís per eliminar aquells que el III Reich considerava infrahumans: jueus, gitanos, homosexuals, testimonis de Jehovà... i simplement qualsevol persona que segons Hitler no mereixia viure. Entre ells, dones, homes, criatures i vells d’origen espanyol que van acabar etiquetats com “apàtrides” perquè la dictadura de Franco se’n va desentendre. Els va deixar abandonats a la seva sort, que no era altra que la mort anònima, ignominiosa i deshumanitzada dels camps de concentració i d’extermini.

Només uns quants van sobreviure i una vegada lliures es van conjurar per evitar que allò patit no caigués en l’oblit. Cadascú ho va fer com va saber. Alguns ho van convertir en novel·la, com Joaquim Amat Piniella, que va escriure KL Reich. Estava convençut que la ficció era l’única alternativa perquè la gent entengués el que havia passat. Ell pensava que ningú l’hauria cregut si hagués redactat unes memòries. I és que quan un llegeix els passatges escrits per qualsevol dels supervivents (Neus Català, Francisco Batiste i tants altres) s’ha d’aturar de tant en tant per assimilar aquelles vivències.

A part d’escriure-ho, molts també ho han explicat de viva veu fins a l’extenuació. La seva gran preocupació ha estat compartir-ho amb les generacions més joves. Però el temps passa i el fet biològic és inevitable. Mica en mica els supervivents han anat morint. La seva veu s’apaga. Les noies i nois que ara fan ESO i Batxillerat ja no podran conèixer aquells que van passar anys entre filferros, fent treballs forçats i veient com les cambres de gas devoraven milions de persones. Per sort ara tenim els seus testimonis enregistrats en vídeo i quan els escoltes segueixen colpint.

Però el temps passa... i la Segona Guerra Mundial i el nazisme semblen més coses de la ficció audiovisual que no fets històrics que van marcar la vida de les generacions que ens han precedit. Un nou perill assetja: la banalització a través de l’oblit. Com que no ho hem viscut i ningú dels que ho va patir ens ho pot explicar de viva veu mirant-nos als ulls, no li prestem atenció i no li donem importància. Aquest és el primer pas perquè una atrocitat d’aquelles dimensions es pugui tornar a repetir. No és estrany que ara, quan fa quasi 80 anys del final del nazisme, l’extrema dreta es passegi sense vergonya per tota Europa. Els que ens podrien advertir del perill ja no hi són. Sense la seva veu i amb aquesta obsessió egocèntrica amb què el present regeix les nostres vides, quedem a mercè dels discursos que més hàbilment ocupen l’esfera pública.

Quan un presoner era internat a un camp nazi passava a ser un número, que se li tatuava a la pell. Perdia així la part més bàsica de la identitat: el nom. Noms de dones, homes, vells i criatures com nosaltres. Exactament com nosaltres. Nascuts als mateixos pobles i ciutats i que parlaven la mateixa llengua. Els que no van acabar en una fossa comuna o un forn crematori i van aguantar fins l’alliberament es van esforçar perquè aquells noms no fossin oblidats.

Ara que ells també desapareixen, els hem d’agafar el relleu i recordar-los també a ells. Si els oblidem tornarem al caire de l’abisme.

 

---

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Llambordes per recordar

Un de les maneres de preservar el nom dels morts als camps és amb els stolpersteine, uns llambordins amb les dades bàsiques de la persona que es col·loquen davant el lloc on van viure. Actualment n’hi ha 75.000 escampats per 18.000 localitats. Navàs va ser la primera ciutat de la península a posar-ne, per recordar 5 veïns que van morir a mans dels nazis.