Entendre-hi + amb la història

Tallar la Meridiana | + Història

Els talls a la Meridiana organitzats per protestar contra la persecució judicial arran dels fets de l’1-O són motiu de polèmica política. Aquest és un lloc sensible de Barcelona, que ja s’ha tallat altres vegades.

Tallar la Meridiana | + Història
4
Es llegeix en minuts
Xavier Carmaniu Mainadé

Qualsevol col·lectiu que vulgui organitzar una acció de protesta o una reivindicació sap que, perquè tingui repercussió, ha d’aconseguir que els mitjans de comunicació se'n facin ressò. La presència mediàtica es produeix sobretot quan l’acció té un impacte destacable en el conjunt de la ciutadania. Per aquesta raó hi ha grups que ho tenen més fàcil que no pas d'altres per fer sentir la seva veu. No és el mateix, per exemple, una vaga d’escombriaires o del personal de Renfe que la manifestació d’uns treballadors que poden ser acomiadats d’una empresa d’un polígon industrial que no coneix ningú. En aquest cas es busca fer algun tipus d'esdeveniment que cridi l’atenció. Fa uns anys, per exemple, ho van fer els controladors aeris, envaint les pistes del Prat; i des de l’octubre del 2019 un grup de persones es dedica a tallar l’avinguda Meridiana per protestar contra els processos judicials derivats de l’1 d’octubre del 2017.

Aquella via és una de les artèries principals de Barcelona i interrompre el trànsit provoca un caos monumental. Precisament per això ho fan, perquè si anessin a protestar davant la delegació del Govern espanyol o a la plaça de Sant Jaume no tindria el mateix efecte.

Barcelona ha estat sempre una ciutat on els seus habitants han mostrat el seu descontentament cada vegada que ho han considerat oportú, bé sigui per qüestions socials o polítiques. La diferència en aquesta ocasió és la persistència de l’acció, però ni de bon tros és la primera vegada que la Meridiana és un punt calent.

Un dels casos més sonats es va viure ara fa 40 anys, l’estiu de 1982, quan els veïns van aconseguir aturar el projecte urbanístic que l’ajuntament volia aplicar a l’avinguda de Rio de Janeiro. Durant la dècada dels 70, la ciutat havia de decidir què fer amb el tram de la Meridiana que ocupaven els terrenys de la Renfe i la finca agrícola de Can Dragó. La proposta inicial era dedicar bona part de les 32 hectàrees a equipaments (un hospital, una escola i un parc). Però ¡oh, sorpresa! El 1979 el govern municipal va canviar d’idea i va anunciar la construcció d’un parc esportiu i el traçat de l’avinguda de Rio de Janeiro, que havia de servir per descongestionar la Meridiana. El veïnat de la zona va posar el crit al cel i no es va dubtar a plantar cara al consistori. El 1981 es van recollir 3.000 firmes en contra del projecte, però el govern municipal es feia l'orni i donava llargues. Calia una acció més contundent per fer-lo canviar d’opinió i el 7 de juliol de 1982 van canviar d’estratègia.

El 1982 no era un any qualsevol. Era el del Mundial de Futbol. El d'en Naranjito. El campionat era el gran tema de conversa a tot arreu, i aquella gent de Meridiana ho va aprofitar per organitzar el seu propi Mundialet, tal com ho van batejar ells mateixos. La vigília de la semifinal, que acolliria el Camp Nou i on s’enfrontarien Polònia amb Itàlia, un grup de persones van tallar la Meridiana a l’alçada del carrer d'en Tissó, van pintar les ratlles del terreny de joc a la calçada i dos equips van saltar a l’improvisat camp sobre asfalt. Un, format per veïns de la zona, es deia Atlètic Rambla Rio de Janeiro i l’altre, on hi havia treballadors de l’ajuntament, es va batejar irònicament com a Reial Ajuntament. El resultat va ser contundent: 25 a 0 a favor dels locals.

Gràcies a aquella mena d’accions i a la pressió veïnal, des de l’alcaldia finalment es van avenir a revisar el disseny de la nova via i van modificar-lo per incloure part de les peticions populars. El resultat final va ser una via de caire comercial, amb voreres amples, i per tant, sense sotmetre un altre carrer d’aquella zona a una pressió intensa de trànsit rodat. Era una època en què encara no hi havia hagut el canvi de mentalitat que arribaria posteriorment i que permetria la pacificació d’espais urbans per cedir protagonisme als vianants.

Notícies relacionades

Les barcelonines i els barcelonins saben que tant li fa qui tingui la vara d’alcalde, que sempre els toca sortir al carrer a reivindicar el que consideren just. Sigui de l’àmbit social o del polític.


Lluita veïnal en l’ADN

Durant els últims 30 anys del segle XX, el moviment veïnal va ser clau en la transformació de Barcelona. Durant la segona etapa del franquisme, la ciutat va créixer desaforadament i la gent va haver-se d’organitzar per aconseguir fins i tot els serveis més bàsics a les zones desateses: tant podia ser per una escola com per una simple parada de bus.

Entendre-hi + amb la història