Passions secretes de personatges famosos | + Història

Aquest és el cas de l’emperador japonès Hirohito, una de les personalitats més controvertides dels segle XX pels debats que ha generat la seva figura i el seu grau d’implicació en el paper del país del Sol Naixent durant la Segona Guerra Mundial. Nascut el 1901, va ser el primer príncep hereu nipó a viatjar a Europa. En aquell el periple, un dels membres del seguici que l’acompanyava, fou el seu professor de biologia, el doctor Hirotaro Hattori. Aquest científic va ser l’encarregat d’establir vincles amb membres de l’acadèmia europea i servir d’enllaç amb el futur emperador, que volia estar al dia de la seva passió: l’oceanografia. Des de ben jove sentia una forta curiositat per descobrir els misteris que amagava el mar i, sobretot, un tipus d’animals simples anomenats hidrozous.

Quan el 1926 fou coronat per rellevar el seu difunt pare, va manar construir un laboratori al recinte del palau imperial que dirigia el professor Hattori. Les tardes dels dilluns i dijous, l’emperador buidava la seva agenda pública per poder fer tancar-se a investigar en aquelles instal•lacions al costat del seu mestre.

Després de la Segona Guerra Mundial, els Estats Units es van plantejar dissoldre l’estructura imperial nipona, però finalment, temorosos que una decisió tan radical generés animadversió entre la ciutadania, es va preferir mantenir la figura d’Hirohito però modernitzant el càrrec i eliminant la sacralització de la figura de l’emperador, fins llavors considerat una divinitat. Per presentar-lo com un monarca més planer que diríem aquí, es va aprofitar la seva passió científica per demostrar que era un home del seu temps. Quan va morir, el 1989, al seu fill Akihito no només li va llegar la corona sinó també la passió per les ciències del mar. Qui seria emperador fins al 2019 està especialitzat en ictiologia, o sigui l’estudi dels peixos.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Un altre cas singular, tot i que potser més conegut, és el de l’actriu de cinema Hedy Lamarr, una de les estrelles del Hollywood dels anys daurats. Va rodar a les ordres dels grans directors de l’època: King Vidor, Cecil B. DeMille o Victor Fleming. El que no es va saber fins que ja era molt gran -va morir el 2000 als 85 anys- és que el 1941, quan només tenia 27 anys, conjuntament amb el pianista George Antheil, va inventar un sistema secret de transmissions de ràdio per submarins que era impossible de detectar per l’enemic. La patent de l’invent es va mantenir classificada fins el 1986, que es va posar a disposició de la ciutadania. L’invent de Lamarr i Antheil va servir de base pels actuals sistemes de comunicacions sense fils i de posicionament geogràfic. O sigui que sense el descobriment d’aquesta actriu no existirien el GPS, la telefonia mòbil ni el wifi. Ara bé, dels beneficis econòmics que va generar tota aquella tecnologia aplicada al món civil, no en va veure ni un cèntim. És més, no va ser fins els últims anys de la seva vida que va veure reconegut el seu talent científic, cosa que sempre li havia provocat una gran frustració. De fet, el món no va prendre consciència del seu paper en la modernització de les comunicacions fins que ja feia temps que era morta. Això sí, el 2014, a títol pòstum, van córrer a incorporar-la al Saló de la Fama dels Inventors.

---

Autor d’assajos

La passió matemàtica del pallasso Lluís Raluy no es va limitar en l’acumulació de coneixements materialitzada en una biblioteca de més de tres mil volums que portava a tot arreu. Va investigar i escriure diversos assajos. Per exemple 'Visión matemática del espacio', 'Els secrets dels miratges' o 'Ámbito de los números primos, su estructura y distribución'.