El procés de mitificació de la Constitució | + Història

Tal com ha descrit l’hispanista danès Carsten Humlebaek en els seus articles acadèmics, durant la Transició hi va haver un procés de reciclatge de símbols de la dictadura perquè, malgrat les veus que reclamaven la «ruptura» amb el règim anterior, l’objectiu era consolidar la democràcia sense provocar l’oposició frontal dels franquistes. Es tenia molt present el record de la proclamació de la Segona República, que sí que havia optat per una ruptura radical amb la monarquia alfonsina i el 1975 es volia evitar qualsevol comparació amb 1931. De fet, l’abolició de la festivitat del 18 de juliol no es va fer efectiva fins al 1977.

Així doncs, es necessitava algun fet simbòlic que servís de data fundacional de la nova democràcia que s’estava construint. Es va descartar la de la coronació de Joan Carles perquè la seva figura no tenia prou consens, en bona mesura perquè la seva legitimitat estava vinculada al fet que havia sigut Franco qui l’havia designat successor. Per un moment va semblar que les primeres eleccions democràtiques de 1977 podrien fer la funció d’any zero, però quan es va celebrar el referèndum constitucional de seguida hi va haver veus que van reclamar que li fos atribuïda certa càrrega simbòlica.

Es pot dir que el desembre de 1980, quan ja hi havia soroll de sabres, a tot Espanya es van organitzar actes per commemorar l’aniversari de l’aprovació i reivindicar la seva transcendència com a base del sistema democràtic. Amb aquest context, els tres grups socialistes que hi havia al Congrés (en aquesta època els socialistes bascos i catalans tenien grups independents del PSOE) van presentar una proposta perquè el 6 de desembre fos declarat festa nacional. Desgraciadament abans que es debatés a l’hemicicle es va perpetrar el 23-F i tot va canviar. Els grups d’esquerres es van adonar que no podien deixar els símbols nacionals tradicionals en mans dels franquistes, que encara tenien molta capacitat de mobilització, tal com va quedar patent el 20-N del 1981. Aquell dia, per homenatjar Franco en l’aniversari de la seva mort, hi va haver una manifestació de 150.000 persones a Madrid.

No obstant, quan el 1982 el PSOE va arribar al poder, es va començar a donar importància i relleu institucional al 6 de desembre. La conseqüència negativa d’aquesta decisió va ser la desaparició de les commemoracions locals que havien proliferat fins aleshores, perquè s’entenia que el Govern ja se n’ocupava; sobretot a partir de 1983, quan la jornada va ser oficialment declarada Dia de la Constitució. Tot i això, no va ser festiu fins al 1986. Ara bé, se la va definir com a «festa cívica», perquè es va mantenir el 12 d’octubre com a festa nacional, tal com recolliria la llei de 1987.

A partir d’aquest moment va començar la institucionalització definitiva d’un dia que per molts espanyols va ser vist com l’excusa perfecta per fer pont a l’ajuntar-se al també festiu 8 de desembre. I poc més.

Quan el Partit Popular va arribar a la Moncloa, hi va haver una reactivació del mite de la Transició. La idea era oferir una imatge de formació moderna de dretes, i allunyar l’ombra franquista, malgrat que el seu fundador hagués sigut Manuel Fraga Iribarne, ministre de la dictadura.

El PP va començar a parlar de «patriotisme constitucional», però no per destacar els valors cívics i democràtics de la Carta Magna, sinó per enaltir-la com a símbol d’unitat nacional i convertir-la en un mur de contenció davant els nacionalismes anomenats «perifèrics», que reclamaven una visió reformable i menys restrictiva del text de 1978.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

En definitiva, la Constitució es va convertir en element essencial del nacionalisme espanyol (ara ja no només limitat al PP), que ha mitificat la Transició. I ja se sap que els mites no es poden qüestionar.

---

Les dones de la Carta Magna

En aquest procés de mitificació de la Carta Magna, s’ha parlat molt dels pares de la Constitució, com si no hi hagués hagut dones implicades en l’elaboració del text. Per visibilitzar-les, Oliva Acosta va fer el documental ‘Las Constituyentes’, dedicat a les 27 dones que en la legislatura del 1977 eren membres del Congrés i el Senat.