Quan la CIA va intentar matar Fidel Castro | + Història

L’Agència Central d’Intel·ligència va obrir una base a Miami que, amb 600 efectius, va arribar a ser la més gran del món. La tapadora era l’empresa Zenith Technical Enterprises i la seva funció principal era interrogar els exiliats, entre els quals es reclutava els anticastristes disposats a col·laborar amb el Govern nord-americà. Només hi havia un problema: els caps de la base de Florida no parlaven espanyol. Per això van encarregar la tasca als mafiosos Sam Giancana i Santo Trafficante (el nom és real tot i que costi de creure). Ells havien controlat els casinos cubans durant l’era Batista i des de la CIA van pensar que tindrien ganes de venjar-se. El que no sabien és que Trafficante havia passat a vendre armes a Castro a canvi de continuar sent l’amo de les taules de joc antillanes. Qui sí que ho sabia era l’FBI, que no va compartir aquesta informació amb la CIA. En cas d’haver tingut constància d’això, potser haurien entès per què els agents eren detinguts tot just posar els peus a Cuba.

Quan el president John Fitzgerald Kennedy va arribar a la Casa Blanca va voler ser més contundent i, l’abril del 1961, va aprovar l’operació Pluto, que ha passat a la història com el Desastre de Bahía Cochinos. La CIA va enviar 1.297 cubans al seu país per assaltar el poder, però anaven mal armats i, a sobre, ningú els havia explicat quina estratègia militar havien de seguir al desembarcar. El resultat va ser nefast. Hi va haver 200 morts i la resta van ser empresonats.

Al veure que les alternatives maximalistes no donaven resultat, el cap de l’oficina de Miami, Bill Harvey, va posar en marxa l’operació Mangosta. En realitat no era un operatiu concret, sinó una sèrie d’accions per trobar quina era la millor manera d’acabar amb Castro. Es van valorar opcions com enverinar els cultius de canya de sucre, posar un explosiu en una closca marina a la zona on el dictador solia fer submarinisme, impregnar el seu vestit de busseig amb alguna substància mortal, enverinar-li els seus famosos puros o, directament, ruixar-lo amb un producte que li provoqués la caiguda del cabell, barba inclosa.

També van intentar treure profit de la seva capacitat de seducció i valer-se del despit de les seves amants. L’elegida va ser Marita Lorenz, que Castro havia abandonat. Tal com ella mateixa va explicar anys més tard en la seva autobiografia, la CIA li va entregar dues càpsules de verí que va ocultar en un pot de cosmètics. Sembla que amb la calor es van desfer i l’aprenent de Mata Hari ho va interpretar com un mal auguri. Penedida, va caure de nou rendida als braços del cubà, a qui a més va entregar els 6.000 dòlars que l’agència li havia pagat per fer la feina.

El 1962, en plena febre anticastrista de la CIA, es va produir la famosa crisi dels míssils de Cuba. Al veure la pressió nord-americana, Castro va pactar amb l’URSS la instal·lació de projectils nuclears a l’illa. La tensió entre Washington i Moscou va arribar a cotes molt elevades i per evitar complicar encara més les coses, JFK va ordenar aturar totes les operacions de la base de Miami, però Harvey no va obeir i va enviar 70 homes a l’illa per si es produïa un nou intent d’invasió. Quan va arribar a orelles de Kennedy, va destituir el director i les conspiracions per matar Castro van quedar arraconades per sempre.

---

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Un rude a Miami

Bill Harvey va ser un dels caps més importants de la CIA durant la Guerra Freda. Antic agent de l’FBI, tenia un estil rude, molt allunyat de la imatge refinada que ens mostren les pel·lícules d’espies. Abans de ser a Miami, va dirigir la base de Berlín des d’on, sense tenir ni idea d’alemany, va perpetrar missions tan surrealistes com les de Cuba.