Carta d’una lectora: «Després de donar-li esperances, el van condemnar a mort»

Ha sigut «un estiu espantós», diu Canalda, de 60 anys, a l’altre costat del telèfon. El seu marit, un excamioner que després d’un accident a la carretera va acabar en cadira de rodes i va tirar endavant venent loteria, un home fort i lluitador, ha passat l’últim mig any en un llit, hospitalitzat. «Per la Covid-19 es va quedar sol a l’hospital», explica. Només podia visitar-lo una vegada a la setmana –regles anti-Covid d’hospital– i afirma que la comunicació amb els metges va ser inexistent en un primer moment i que, després de setmanes sense trucar-li, la comunicació només va millorar quan es va queixar.

La gota que va fer vessar el got de la seva paciència va ser quan es va assabentar que li havien amputat la cama al seu marit, que va acceptar l’operació amb estoïcisme. «Em van arribar a dir que el meu marit tenia el cap a lloc, que ell podia decidir», explica Canalda, que només té paraules d’agraïment per als doctors de plàstica, «molt atents i humans». Aquests doctors li van dir que el tumor tenia solució si el traslladaven a l’Institut Català d’Oncologia (ICO) de l’Hospitalet. «Hi havia un tractament, la immunoteràpia, que no el curaria del tot però el podria frenar», recorda.

«El van traslladar a l’ICO, s’hi va estar tres setmanes i en cap moment li van fer pensar que no hi hauria tractament», escriu la lectora, professora d’una acadèmia privada, molt dolguda amb la manera d’actuar del centre: «El dilluns 18 d’octubre es va reunir una mena de tribunal mèdic i es va produir la gran desgràcia: li denegaven el tractament. Després de donar-li esperances, el van condemnar a mort. Aquell dilluns va plorar. Estava sol perquè jo havia de treballar».

Per Canalda, aquest últim detall no és menor. «El meu marit només ha plorat tres vegades: quan va néixer el seu fill David perquè no hi va ser present, quan va morir el nostre fill gran i el passat 18 d’octubre. Això és una cosa que no els puc perdonar», assegura.

Comitè de Tumors

Aquest diari s’ha posat en contacte amb els professionals de l’ICO de l’Hospitalet. Fonts de l’hospital puntualitzen a EL PERIÓDICO que el que la lectora defineix com a tribunal mèdic en realitat és el Comitè de Tumors, present en tots els hospitals. En aquest fòrum, en el qual es poden debatre setmanalment tots els casos i exposar els pros i contres de cada pas en concret, hi participen tots els especialistes relacionats amb el procediment. «Totes les decisions es prenen de manera consensuada amb tots els membres del comitè, que vetllen per una bona praxi i sempre tenint en compte l’eficàcia del tractament i el cas concret de cada pacient», remarquen fonts de l’hospital, fundat el 1996 a l’Hospital Duran i Reynals i convertit en centre assistencial de referència per al tractament del càncer en els pacients diagnosticats de la regió sanitària Metropolitana Sud.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

El Comitè de Tumors, que inclou habitualment oncòlegs mèdics, cirurgians, radiooncòlegs i altres especialistes afins, acorda una opinió multidisciplinària o col·legiada que posteriorment es trasllada al pacient i els seus familiars. «En el cas que el tractament no suposi una millora o que hi hagi previsió que el pacient no respongui positivament, es desestima l’opció i es donen altres alternatives adequades al seu estat, sempre pensant en el benestar del pacient, tant físic com emocional», afegeixen les mateixes fonts.

Canalda ha escrit al Síndic de Greuges de Catalunya i estudia la possibilitat d’emprendre accions legals, tot i que ara mateix el seu cos no li demana guerra. Han sigut mesos molt durs i està esgotada. «He escrit la carta per denunciar públicament aquesta situació. No tinc cap esperança que li facin el tractament, em conformo que la nostra història serveixi perquè això no li passi a ningú més», assegura poc abans d’esclafir a plorar, amb el seu marit ja a casa.