¿Quin és l’origen de les roselles de l’11 de novembre? I +Història

Quan va esclatar la guerra, l’inici del conflicte es va rebre amb un estat d’eufòria general. Els homes hi anaven somrients i convençuts d’una victòria immediata. No obstant, aviat tot aquell romanticisme del món marcial va quedar sepultat entre el fang de les trinxeres, els forats dels obusos i els gasos verinosos que es llançaven uns contra d’altres. Milers i milers d’homes morien cada dia només perquè els generals volien intentar arrabassar a l’enemic uns metres enmig del no-res.

La vida a les trinxeres va causar una profunda impressió a tothom que ho va viure. Alguns ho van intentar exterioritzar amb paraules, com el doctor McCrae, que després de veure com el seu millor amic queia en combat el 1915 va escriure un poema que començava així: «In Flanders fields, the poppies blow, between the crosses row on row» (Als camps de Flandes, les roselles es mouen, entre fileres de creus). Quan es va publicar a la revista ‘Punch’ es va popularitzar tant entre els soldats com a la rereguarda, perquè expressava el sentiment de pèrdua dels homes al camp de batalla i reclamava que es recordés per sempre els morts.

La primera que va tenir la idea de materialitzar les roselles de Flandes en un distintiu per homenatjar els caiguts va ser la nord-americana Moina Michael. Era una professora de Geòrgia que durant el conflicte va viatjar a Europa com a voluntària i, a partir de 1918, inspirada pel poema de McCrae, es va confeccionar una rosella que portava sempre a la solapa. A més, va fer campanyes perquè la flor s’adoptés com a símbol als països aliats. Així va ser com, a partir de la dècada dels 20, va anar guanyant protagonisme a tots dos costat de l’Atlàntic fins a convertir-se en element clau dels actes de commemoració. Aquests dies, allà on es realitzen cerimònies, es poden veure ofrenes florals en forma de corones de roselles.

En el cas del Regne Unit, l’entitat que vetlla pels veterans de guerra és la Royal British Legion. Amb el pas dels anys i els conflictes, el ‘Remembrance Day’ s’ha convertit en una jornada per glorificar tots els morts en combat de totes les guerres on ha participat l’exèrcit de Sa Majestat. Una de les accions més cridaneres que es porta a terme té relació amb el futbol. Coincidint amb aquesta efemèride, cada any es demana als equips britànics que llueixin la rosella a les samarretes, que després solen subhastar-se per destinar els guanys als projectes de l’entitat.

No obstant, aquesta proposta no sempre ha sigut ben acceptada per tothom. L’afició de l’equip escocès del Celtic de Glasgow, el 2010, va protestar perquè els seus jugadors la portaven. Volien mostrar el seu rebuig a la participació britànica a les guerres de l’Iraq i l’Afganistan. En aquest sentit, el cas més impactant segurament és el de James McClean, que s’ha negat a vestir la samarreta amb la rosella com una manera de denunciar el paper de les forces armades britàniques a la seva terra natal: és fill de Derry, Irlanda del Nord. Per aquesta decisió, l’esportista –que actualment milita a les files del Wigan– ha rebut amenaces de mort i fins i tot és xiulat pels seguidors dels equips en els quals ha jugat des que es va incorporar a la Premier League, el 2012. El mateix li passa al serbi Nemanja Matic des que, el 2017, va fitxar pel Manchester United. El 1999, les tropes de l’OTAN (formades en part per britànics) van bombardejar el seu poble natal, Vrelo, quan ell tenia 12 anys, una cosa que com és lògic el va marcar profundament.

Tant un com l’altre han declarat en múltiples ocasions que respecten la memòria dels caiguts en les guerres mundials, però que no volen participar en accions pensades per enaltir el paper d’un Exèrcit que, com tots els del món, té tantes llums com ombres.

---

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Pneumònia

John McCrae, que havia nascut a Ontario el 1872, mai va poder veure florir les seves roselles un 11 de novembre. El metge i militar va morir el 28 de gener de 1918 a causa d’una pneumònia. Ell, que havia tractat tants ferits i malalts des que havia sigut mobilitzat el 1914, no va superar les duríssimes condicions d’una guerra d’una crueltat inimaginable.