Entendre-hi + amb la història

La xocolatina de l’enginyer | + Història

El 25 d'octubre de 1966, fa 66 anys que es van posar a la venda els primers microones domèstics als Estats Units. Aquest aparell elèctric, que va canviar la vida a moltes llars, es va descobrir per casualitat en un laboratori militar

La xocolatina de l’enginyer | + Història

Ricard Cugat

3
Es llegeix en minuts
Xavier Carmaniu Mainadé

Com qualsevol altre dia, aquell matí de 1945, l’enginyer Percy Spencer era a les instal·lacions de Raytheon (EUA) treballant en la fabricació de radars. Als seus seixanta-un anys era tot un referent en aquella empresa, proveïdora del Departament de Defensa, perquè gràcies a les seves innovacions en el sistema de producció, havien pogut augmentar moltíssim el nombre mensual d’aparells confeccionats. El radar era un invent molt recent basat en una tecnologia molt innovadora que havia tingut un paper destacable en la victòria aliada a la Segona Guerra Mundial, ja que permetia preveure els atacs aeris de l’enemic.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Tot i el final de la guerra, Spencer seguia treballant en perfeccionar les prestacions dels nous radars. Aquell matí de 1945, va augmentar la potència dels transmissors de microones que duien incorporats per saber si podrien ser més precisos. De cop va adonar-se que a la seva butxaca notava una massa pastosa i calenta. Era una xocolatina que s’havia desfet.

El que acabava de descobrir aquell enginyer és que al transformar l’energia elèctrica en ones d’alta freqüència (conegudes popularment com a microones) aquestes fan vibrar les molècules d’aigua i això genera un augment de temperatura de la part no aquosa, que s’escalfa per contacte.

Ara bé, per assegurar-se que la idea tenia potencial, calia fer uns quants experiments. Spencer i el seu equip van dissenyar una caixa metàl·lica on concentrar les microones i, a dins, hi van començar a posar aliments per observar què passava. El primer va ser blat de moro i el resultat van ser les primeres crispetes de microones de la història. El segon va ser un ou cru, però l’efecte va ser desastrós: va explotar a la cara d’un dels investigadors.

Finalment, després de dos anys de proves, Raytheon va posar a la venda un forn que funcionava amb aquella tecnologia. Per les seves dimensions i cost, van considerar que interessaria a restaurants i companyies aèries, que el podrien fer servir per escalfar el menjar durant els vols. Ara bé, l’aparell no acabà de tenir èxit i la companyia va buscar acords amb altres empreses per mirar d’obtenir algun rendiment econòmic. La més interessada va ser una firma d’electrodomèstics d’Ohio anomenada Tappan, que va reenfocar l’aparell per destinar-lo a les llars particulars. El 25 d’octubre de 1955 va treure al mercat 34 unitats del model RL-1 amb un cost de 1.295 dòlars, el que ara serien al voltant de 13.250. Com sol passar cada vegada que apareix un nou producte tecnològic, amb l’increment de la producció i de la demanda, hi ha associada una disminució del preu. En aquest cas durant la dècada dels anys 70, als Estats Units els microones ja havien baixat fins els 300.

La irrupció d’aquell invent va tenir un impacte remarcable en la manera de menjar de la societat nordamericana. Durant els anys cinquanta el país va viure una profunda transformació en molts àmbits. Es va començar a posar de moda anar a viure als afores, en aquelles cases amb jardí que veiem a les pel·lícules. I en comptes d’anar a comprar cada dia, s’anava al supermercat una vegada a la setmana. Va ser el primer gran 'boom' dels productes refrigerats i la indústria de l’alimentació assegurava que era més saludable consumir congelats que no pas frescos. La culminació d’aquesta tendència van ser els anomenats “TV Dinner”, o sopars de tele, que consisteixen en safates amb menjar preparat ultra congelat que només cal posar uns quants minuts al microones per tenir-los a punt. Després del “clinc!” només cal asseure’s davant la pantalla i engolir-ho tot sense pensar-hi gaire. Hi ha una part de la indústria alimentària especialitzada en aquest sector que inunda l’espai de congelats dels grans supermercats que hi ha a les àrees comercials de totes les ciutats americanes.

Tot i que altres punts del món aquesta tendència no s’ha escampat tant, a moltes cases també hi ha un d’aquests aparells descendents dels radars de la Segona Guerra Mundial. Es fan servir per cuinar, escalfar o simplement preparar les crispetes de la mateixa manera que va fer 75 anys enrere l’enginyer Percy Spencer.

 


Notícies relacionades

Autodidacta, però doctor 'honoris causa'

Orfe des de molt petit, Percy Spencer va aprendre enginyeria de manera autodidacte. Quan va ser a l’exèrcit s’interessà per les comunicacions sense fils i els radars. Això li va obrir les portes de Raytheon, de la que va arribar a ser vicepresident. Tot i no tenir estudis reglats, la Universitat de Massachussetts el va nomenar doctor 'honoris causa'.