Guttmann, pare dels paralímpics

Si actualment els mitjans presten atenció a una trobada paralímpica és gràcies al doctor Ludwig Guttmann, que va creure en el potencial dels seus pacients malgrat que el món s’entossudia a deixar-los de banda.

Guttmann, nascut el 1899 a l’Alta Silèsia (llavors part d’Alemanya), va estudiar medicina a la Universitat de Breslau i es va especialitzar en neurocirurgia, una disciplina que en aquells moments es començava a desenvolupar.

Quan el 1933 Hitler va arribar al poder i es va imposar el nazisme, malgrat ser un dels metges més brillants del país, per culpa de les lleis antisemites –Guttmann era jueu– va ser expulsat del seu lloc de treball i recol·locat a l’Hospital Jueu de Breslau, on va ser cap de neurologia i neurocirurgia. No obstant, la seva fama era tal que molts aris també anaven a la seva consulta.

La situació a Alemanya cada vegada era més perillosa i el doctor Guttmann va aprofitar que va ser enviat a Portugal per tractar un amic del dictador Salazar per no tornar a terres germàniques. Al marxar de Lisboa, es va quedar a Londres amb la seva família, i igual que molts acadèmics jueus exiliats, es va instal·lar a Oxford.

Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial va començar a tractar els ferits amb lesions a la medul·la espinal. Llavors, el Govern britànic li va encarregar la direcció del National Spinal Injuries Center, on tenia total llibertat per treballar segons el seu criteri. Algunes veus van criticar el projecte per considerar que atendre persones que tenien tants problemes de salut era llençar els diners. No obstant, ell no va escoltar les crítiques i va continuar buscant la manera de millorar la qualitat de vida dels seus pacients. I van ser ells mateixos els que li van mostrar una de les maneres de fer-ho. Va observar que alguns s’entretenien jugant a un esport que havien batejat com «hoquei-cadira», i que els participants milloraven tant l’estat anímic com el físic.

Tot allò passava quan Londres s’estava preparant per acollir els Jocs Olímpics de 1948, els primers després de la guerra. Llavors Guttmann va tenir la idea d’organitzar competicions entre els seus pacients. Els va batejar com els Stoke Mandeville Games, perquè aquell era el nom de l’hospital on estava ubicat el seu centre. Setze persones –14 homes i dues dones– van prendre part en un modest campionat de tir amb arc en cadira de rodes. L’experiment va funcionar i es va anar repetint anualment fins que el 1952 també s’hi va incorporar un equip neerlandès. A partir de llavors va començar la internacionalització de l’activitat.

Aquella llavor va acabar de brotar el 1960, quan els Stoke Mandeville Games es van convertir en els Paralímpics al traslladar l’esdeveniment a Roma, on es feien els Jocs Olímpics. En total, 400 atletes procedents de 23 països van competir per les medalles de vuit esports: tir amb arc, dards, atletisme, billar, natació, tennis de taula, bàsquet i esgrima.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

A partir de 1976 es va obrir a altres tipus de discapacitats més enllà de les amputacions i lesions medul·lars, i això va permetre que hi hagués 1.600 esportistes de 40 delegacions. La competició es va celebrar a Toronto, mentre que els Jocs Olímpics es van fer a Mont-real. No va ser fins al 1988 que la seu dels jocs també va assumir l’organització dels Paralímpics. Quatre anys més tard, Barcelona fins i tot va fer un pas més enllà: va dissenyar les instal·lacions sense barreres arquitectòniques perquè servissin tant per a un esdeveniment com per a l’altre.

A partir d’aquell moment les competicions paralímpiques han crescut en tots els sentits. Ara a ningú se li acudiria posar en dubte les virtuts de l’esport i la necessitat que el practiqui tothom, sense prestar atenció a les seves condicions físiques. L’únic que fa falta és adaptar-lo a les necessitats de cada un perquè ningú en quedi exclòs.