El ‘Gran Joc’ de l’Afganistan

Ara bé, l’Afganistan és font de conflicte internacional des de fa, almenys, dos-cents anys. Llavors els actors protagonistes eren la Rússia dels tsars i l’imperi britànic, que es van disputar el control del sud-est asiàtic en què es coneix com el Gran Joc. La por del Regne Unit era que Rússia amb la seva expansió territorial amenacés l’Índia, que era la joia de la corona dels britànics, i per això van voler convertir l’Afganistan en un estat matalàs. És a dir, un territori interposat davant un rival per aturar el seu creixement i, en cas d’invasió, encaixar el primer cop.

Durant el segle XIX, Londres va invertir una enorme quantitat de recursos humans i econòmics a fer seu aquest punt del planeta. A menys d’un segle, tres vegades va intentar controlar-lo i tres vegades va fracassar. Són les anomenades guerres angloafganeses.

La primera va esclatar el 1838, quan Londres va enviar tropes procedents de l’Índia per provocar un canvi de sobirà i col·locar-ne un d’afí als seus interessos. Tot i que inicialment semblava que aconseguiria l’objectiu, la resistència interna va ser tan ferotge que el 1842 les tropes de sa majestat es van haver de retirar amb la cua entre les cames.

Al detectar la debilitat del Regne Unit, des de Rússia van augmentar la pressió a la zona. Llavors els britànics van provar la via diplomàtica. El 1854 van firmar el tractat de Peshawar amb l’Afganistan. Els dos països es reconeixien l’un a l’altre i s’asseguraven suport mutu en cas de conflicte. En realitat era una mena de domini encobert.

Tot i així les fronteres –que encara no eren les actuals– no estaven prou definides i, el 1872, Rússia i el Regne Unit van acordar respectar el límit nord de l’Afganistan. Paral·lelament, no obstant, els russos van iniciar una aproximació diplomàtica amb Kabul. Com que això contravenia el tractat de 1854, Londres va tenir l’excusa perfecta per enviar tropes a la zona. Així va arribar la segona guerra angloafganesa, durant la qual Londres va intentar (un altre cop) posar un sobirà afí però va tornar a fracassar (un altre cop) al ser rebutjats per les forces locals. El 1881 es van retirar de l’Afganistan.

A partir d’aquest moment russos i britànics van iniciar converses i van acordar que el límit nord del territori afganès seria el riu Amu Darya, que també servir per assenyalar la frontera de l’Índia britànica (en aquell moment també incloïa l’actual Pakistan). No contents amb això, el 1907 van anar més enllà i van dividir l’Afganistan en dues àrees d’influència. No cal dir que als autòctons no els feia ni mica de gràcia que algú decidís per ells i el rei Habibullah aspirava a la independència total del país. L’error va ser que per foragitar els russos va recórrer als britànics, que no estaven disposats a permetre la plena sobirania afganesa.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Habibullah va ser assassinat el 1919 i el seu fill i hereu al tron va voler fer realitat el propòsit del seu pare expulsant els britànics. Entre el maig i el juny es va viure la tercera guerra. Va ser l’última. Londres va negociar un alto el foc i a l’agost va abandonar l’Afganistan després de gairebé cent anys de participar d’una espiral de mort i destrucció.

En aquest moment havia acabat la Primera Guerra Mundial i a Rússia s’imposava el règim comunista. El mapa de les relacions internacionals estava canviant. Per un moment semblava que l’Afganistan podria, per fi, seguir el seu camí tranquil·lament. Va ser un miratge. Després de la Segona Guerra Mundial i amb l’URSS com a gran potència de la zona, el país tornava a estar en la llista d’objectius de Moscou. Com és sabut, va fracassar, igual que abans li havia passat a Londres i ara li ha succeït Washington. A veure qui serà el pròxim que gosarà intentar-ho.