Entendre + els conflictes armats

Les 10 retirades militars més humiliants (3 de les quals, a l’Afganistan)

La retirada dels EUA de l’Afganistan engrosseix la selecta llista d’estrepitoses derrotes militars que ni la superioritat material ni el prestigi dels generals, quan es van donar, van poder impedir

La història militar dels dos últims segles està jalonada de derrotes militars estrepitoses, moltes de les quals, relacionades amb l’actuació de les potències colonials i amb la guerra freda. Ni la superioritat material ni el prestigi dels generals, quan es van donar, van poder impedir-les, conseqüència gairebé sempre de la imprevisió, del desconeixement de les característiques del camp de batalla o, simplement, de la voluntat de resistir dels agredits. Vet aquí algunes grans derrotes.

L’Afganistan, primer assalt

El Govern britànic va decidir envair l’Afganistan el 1839 per impedir que Rússia s’acostés a l’Índia. L’Exèrcit de la Companyia Britànica de les Índies Orientals va envair el país al març i a l’agost va caure Kabul. Les rivalitats en la família reial afganesa van facilitar l’operació, però el 2 de novembre de 1841 un aixecament encapçalat per Akbar Kan va aniquilar les tropes invasores. Un any més tard, després de fracassar un contraatac britànic, es va decretar la retirada definitiva. L’Afganistan va passar a ser exemple de territori inexpugnable.

Victòria zulú

L’Exèrcit britànic va patir una gran derrota el 22 de gener de 1879 en mans de l’Exèrcit del rei zulú Cetshwayo. Malgrat la superioritat tecnològica de l’invasor, 20.000 guerrers zulús proveïts amb llances, fletxes, escuts de pell de vaca i unes quantes armes de foc van deixar 1.300 morts al campament britànic d’Isandlwana, mal defensat. L’episodi va passar per ser «el preu més alt pagat per l’imperi», segons un analista de l’època.

L’ocàs espanyol

«Només les estelles de les nostres naus», va escriure l’almirall Pascual Cervera i Topete en l’arenga que va precedir la derrota més que prevista per ell mateix de l’exigua flota espanyola que es va enfrontar a la molt superior dels Estats Units en aigües de Santiago de Cuba el 3 de juliol de 1898. Allà va acabar l’imperi colonial espanyol d’ultramar i va començar la tutela nord-americana de Cuba, que es va prolongar més de mig segle.

La tomba d’Annual

El conegut com a desastre d’Annual van ser una sèrie de derrotes patides per l’Exèrcit espanyol al nord del Marroc entre el 22 de juliol i el 9 d’agost de 1921. Un contingent de 13.000 soldats al comandament del general Manuel Fernández Silvestre va patir unes 10.000 baixes en mans dels 3.000 guerrillers del líder rifeny Mohamed Abd el Krim. L’impacte del daltabaix va ser de tal envergadura que va sacsejar els fonaments de l’Estat i va donar peu a la dictadura de Primo de Rivera, avalada per Alfons XIII.

Carnisseria a Stalingrad

Es diu amb raó que la victòria soviètica a Stalingrad va ser el principi de la fi del règim nazi. La batalla dels 200 dies va mobilitzar més d’un milió de soldats alemanys i 2,5 milions de soviètics, repartits entre l’interior de la ciutat, l’extraradi i el front a camp obert. Quan es van rendir el mariscal Von Paulus (31 de gener de 1943) i el general Streker (2 de febrer), els alemanys comptabilitzaven més de 800.000 baixes i els soviètics, prop d’1,5 milions.

La victòria de Giap

La batalla de Dien Bien Phu (13 de març-7 de maig de 1954) va posar fi a la guerra d’Indoxina i a la presència francesa al sud-est asiàtic. L’Exèrcit del Vietcong, comandat pel general Vo Nguyen Giap, d’uns 200.000 homes, va acabar amb la resistència dels 15.000 soldats al comandament del general Navarre. Giap va passar a la història com un dels més brillants estrategs del segle XX, pare del Vietnam contemporani al costat de Ho Chi Minh.

Humiliació a l’Iran

El president Jimmy Carter va autoritzar el 1980 l’operació Urpa d’Àguila per rescatar les 66 persones capturades durant l’assalt a l’Ambaixada dels Estats Units a Teheran el 4 de novembre de 1979. El resultat va ser un humiliant desastre: els helicòpters de les forces especials mai van arribar al seu objectiu i van deixar vuit morts al desert. Els ostatges no van ser alliberats fins al 20 de gener de 1981, 444 dies després de l’assalt.

El malson del Vietnam

El recolzament dels Estats Units al règim del Vietnam del Sud va estar acompanyat des de 1959 de la presència militar. El 1963, els assessors sobre el terreny ja eren 16.000 i durant la presidència de Johnson els efectius van superar el mig milió. L’escalada bèl·lica es va estendre a Laos i Cambodja, la guerra es va embrutir al màxim amb els bombardejos de napalm, l’ús de defoliants i les matances indiscriminades. El 30 d’abril de 1975, unitats del Vietnam del Nord van entrar a Saigon i van consumar la unificació del país. Es va dir llavors que el sabor de la derrota va acabar amb l’edat de la innocència nord-americana.

L’Afganistan, segon acte

Notícies relacionades

L’Exèrcit soviètic va intervenir a l’Afganistan el 1979 com a part de la guerra freda al cor d’Àsia. Però en els 10 anys que va durar l’aventura no va aconseguir consolidar la seva presència, especialment a partir de la segona meitat dels 80, quan l’URSS va entrar en barrina. Quan el 1989 es va decretar la retirada, ni la superioritat material de l’invasor ni la guerra de desgast havien pogut liquidar el desafiament dels talibans, que van entrar a Kabul el 27 de setembre de 1996.

L’Afganistan, tercer acte

Els atemptats de l’11-S van ser el motiu adduït pels Estats Units per envair l’Afganistan l’octubre del 2001 i acabar amb el règim talibà al desembre. Però el procés polític que va crear una república tutelada i alliberada momentàniament de la presència d’Al-Qaida mai va aconseguir controlar el territori i la frontera amb el Pakistan. Els nord-americans completaran la retirada del país el 31 d’agost sense poder cantar victòria malgrat els milers de milions de dòlars gastats a l’Afganistan durant 20 anys.

Temes:

Afganistan Estats Units

Inicia sessió 0 Comentaris